Ampolla al mar, de Jordi Masó

JORDI MASÓ - FotoJordi Masó – Biografia

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) ha publicat els reculls Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic, 2012) i Les mil i una (Camí del Sorral, ARC 2014). Els seus contes i microrelats han guanyat concursos com el Premi Vent de Port (2011), el Premi Sant Narcís de Girona (2011), el Concurs de Conte Curt Antoni Gomila-Sant Bartomeu de Montuïri (2012), el Premi Ferran Canyameres d’Òmnium Cultural de Terrassa (2013), el Concurs de Microrelats de La Microbiblioteca de Barberà del Vallès, entre molts d’altres. Des de l’agost de 2010 té cura del bloc “La Bona Confitura” dedicat al microrelat en català.

Obrint Ampolla al mar

Si no haguéssim anat de viatge a Londres, mai no hauria fet el descobriment. Tampoc no l’hauria fet si l’Elena no s’hagués decidit a comprar el viatge; o si hagués escollit un altre destí. En realitat, posats a endinsar-nos en el nucli de la successió de causalitats, ella no s’hauria plantejat cap viatge si el nostre matrimoni no hagués estat tan a prop del naufragi. Per tant, no només he de celebrar haver-me casat amb l’Elena sinó, sobretot, he d’alegrar-me que la nostra relació es deteriorés irreparablement.

Tot això no és gratuït. És cert que qualsevol pot aplicar a la seva vida el mateix exercici retrospectiu i rastrejar la cadena de decisions preses que han orientat el seu destí, l’origen remot d’un cop de sort o d’una desgràcia. Però estic segur que prendre un camí i descartar-ne un altre, rarament comporta canvis transcendentals. Pots acabar vivint a Roma en lloc de Lisboa; treballar en una empresa d’assegurances i no en una de publicitat; casar-te amb una dona pèl-roja o amb una de rossa; tenir un fill o tenir-ne tres; morir d’un infart mentre fas una becaina o víctima d’un accident d’aviació: tot plegat minúcies que canvien poc el perfil d’una vida. En el meu cas, però, el més probable és que, si no hagués estat per l’afortunada conjunció de circumstàncies que abans he mencionat, mai no hauria arribat a la revelació que vull explicar i, al cap dels anys, hauria mort en la ignorància més absoluta.

He escrit que la conjunció de circumstàncies va ser “afortunada” i de seguida m’he adonat que aquest adjectiu no escau gens a un trencament sentimental. Perquè van ser onze anys de convivència amb l’Elena i encara recordo el temps –ara tan llunyà– en el qual viure prop d’ella ho justificava tot. Ens havíem conegut a la Facultat de Ciències Econòmiques. Els dos cursàvem el Grau en Administració i Direcció d’Empreses. Els dos érem allà per complaure les voluntats tossudes dels nostres pares. Cap dels dos no tenia interès en la comptabilitat financera ni en les polítiques d’empresa. Res no uneix tant les persones com tenir un enemic comú i, en el nostre cas, l’enemic eren les classes d’anàlisi d’estats comptables i les d’econometria. Així va començar tot. Vam abandonar la carrera per abandonar-nos l’un a l’altre i, contravenint els desitjos paterns, vam anar a viure plegats. L’Elena va trobar feina de recepcionista en el bufet d’un advocat; jo, a la botiga de roba d’home de la meva família.

El conte íntegre el podeu trobar a INÈDITS NÚM 1 – Gener 2014
Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s