La noia vermella, d’Alícia Gili

ALÍCIA GILI - Foto

Alícia Gili Abad – Biografia

Alícia Gili (Terrassa 1966) és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista: Livingstone, paradigma dels viatgers-missioners, Los masai: la producción de lo exótico, entre el mito y la realidad, Imatges en blanc i negre. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: L’últim esglaó, Una mort d’amor, Pagava la pena morir, Amor d’amo (Premi Ciutat de Banyoles).

La seva primera novel·la, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres (Premi Ciutat de Lleida 2006) explora un altre dels seus camps de treball, la Ciència ficció i la Fantasia, va ser presentat a la Setmana del Llibre en Català del 2009 de Sant Cugat del Vallès.
Al 2010 va sortit la seva segona novel·la Premi Columna Jove: El camí del Bandama Vermell sobre els nens soldats a Costa d’Ivori.

Coneixent La noia vermella

El sol solcava l’horitzó quan la noia es mogué lentament, amb aire feréstec. El color de la seva pell era vermell com la terra. La sorra que lliscava sota els seus dits era calenta i d’un roig fosc, terròs, i es reflectia als seus ulls profunds verd jade. En la llunyania es distingia el llac amb el mateix to que els seus ulls. Ells s’anomenaven el poble de la terra de fang, pel fang amb què tintaven la pell des del moment que naixien. Però els seus veïns els deien la gent de mirada profunda, perquè els seus ulls tenien el mateix color que el llac, o bé els homes vermells, pels tints rojos que el fang deixava a la seva pell. Continua llegint

Lo Càntich entrevista a Inèdits

press

La revista Lo Càntich, editada per l’Associació de Relataires de Catalunya, ens ha entrevistat en el seu darrer número. Si ens voleu conèixer una mica més i saber el perquè de tot plegat, podeu llegir-la  clicant aquí.

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d’escriptors i escriptores d’arreu del món, un racó d’expressió i de creativitat oberta. Un espai que pretén promoure l’estima per la lectura i l’escriptura compartida.

Foto via: mytributejournal

Corrents del riu del temps, de menut

ALBERT VALLS - menut - foto

 

menut – Biografia

En menut va néixer el 2008, quan va decidir que li agradava prou escriure com per dedicar-hi una mica més d’un conte l’any, com havia fet fins llavors; així que va agafar el teclat de l’ordinador i es va posar a pensar alguna cosa. I mira, va quedar finalista del segon premi Miasma.

Des de llavors ha seguit escrivint, amb no tanta regularitat com voldria, ha anat a classes -perquè només els genis ho fan bé sense que els n’ensenyin-, i tot i no dedicar-s’hi vuit hores al dia no es pot queixar, ja que ha sortit en alguna Catarsi, en alguna Lluna en un Cove, al Vint relats de la fi del món, s’ha endut un Ictineu, un Ovelles elèctriques, i ara surt a l’Inèdits, al Montseny entre llum i boires i al 9 relats per un 9 país.

 

Iniciant el viatge pels Corrents del riu del temps

El despertar

Carcassona és morta. Les muralles de la ciutat antiga han caigut i estan escampades pel pendent del turó on la fortalesa havia viscut els seus dies de glòria. El poble vell no és res més que muntanyes de runes abandonades que assenyalen el lloc on el pas del temps ha esborrat tot rastre d’esplendor. Dues figures caminen entremig de les restes caigudes; porten uns vestits blancs que els tapen de cap a peus, i un soroll agut delata els mecanismes que agafen l’aire de l’exterior i el netegen de radiacions i d’agents químics i bacteriològics. Una de les dues figures té un aparell a la mà que fa un “bip bip” constant, a la pantalla de l’enginy s’hi veu una gràfica de color verd amb tot de pics. De tant en tant troben cadàvers d’animals i plantes mortes; la figura hi acosta l’aparell i en veure que a la pantalla no hi canvia res, fa que sí amb el cap.

Continua llegint