La noia vermella, d’Alícia Gili

ALÍCIA GILI - Foto

Alícia Gili Abad – Biografia

Alícia Gili (Terrassa 1966) és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista: Livingstone, paradigma dels viatgers-missioners, Los masai: la producción de lo exótico, entre el mito y la realidad, Imatges en blanc i negre. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: L’últim esglaó, Una mort d’amor, Pagava la pena morir, Amor d’amo (Premi Ciutat de Banyoles).

La seva primera novel·la, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres (Premi Ciutat de Lleida 2006) explora un altre dels seus camps de treball, la Ciència ficció i la Fantasia, va ser presentat a la Setmana del Llibre en Català del 2009 de Sant Cugat del Vallès.
Al 2010 va sortit la seva segona novel·la Premi Columna Jove: El camí del Bandama Vermell sobre els nens soldats a Costa d’Ivori.

Coneixent La noia vermella

El sol solcava l’horitzó quan la noia es mogué lentament, amb aire feréstec. El color de la seva pell era vermell com la terra. La sorra que lliscava sota els seus dits era calenta i d’un roig fosc, terròs, i es reflectia als seus ulls profunds verd jade. En la llunyania es distingia el llac amb el mateix to que els seus ulls. Ells s’anomenaven el poble de la terra de fang, pel fang amb què tintaven la pell des del moment que naixien. Però els seus veïns els deien la gent de mirada profunda, perquè els seus ulls tenien el mateix color que el llac, o bé els homes vermells, pels tints rojos que el fang deixava a la seva pell.

La gent del voltant els temia. Eren poderosos guerrers i els seus profunds ulls verds semblaven travessar-te de banda a banda. Tanmateix, ells no eren conscients del temor que provocaven. La noia, que no tenia ni tan sols una dotzena d’anys, feia anar la llança amb destresa i agilitat felina. Era alta i esprimatxada i el sol li feia refulgir la pell vermellosa i lluent en els ulls de la bèstia. El noi, arraulit a la seva esquena, mirava alternativament la fera i la noia.
No sabia del cert a qui havia de témer més. Les històries i rondalles que explicava el vell sota el baobab cada tarda eren esfereïdores. Tanmateix, Mpakoi pensà que amb la noia potser podria parlar. Malgrat que el vell del baobab parlava sovint amb tot tipus de bestioles, el nano dubtava que a ell la bèstia el comprengués.
Els ulls d’una i de l’altra eren punyents i astuts. Els seus moviments suaus i elegants. La noia ara s’arraulia sota l’herba, ara vorejava el seu contrincant, ara sospesava la llança. Cada moviment suau i lleu, semblava natural i fluid. Tanmateix el felí grunyia, espantat, conscient de tenir un contrincant perillós al davant. Quan la bèstia decidí que aquell noiet poruc i escarransit no li trauria pas la gana i no es mereixia l’esforç, amb aire de superioritat girà cua, com qui no vol la cosa. Mpakoi no esperà que l’animal desaparegués per començar a córrer camí avall. Quan es girà per fer un gest de comiat la noia el mirava fixament amb aquells ulls penetrants. Mpakoi no deixà de córrer, però mai no oblidaria aquella mirada mofeta de la noia d’ulls refulgents.

Un grup d’homes vermells corria per la sabana, els camperols els miraren amb recança. Les llances altes i negres, els seus rostres pintats amb tatuatges blancs i les seves pells roges eren el reflex del tipus de vida d’aquells guerrers, auster i espartà.
Els vilatans d’Ngatarro no temien els homes vermells perquè pensessin que els anaven a atacar. Els homes de vermell eren gent d’honor, però quan una partida Koi, de joves guerrers, travessava la sabana, era perquè havia sorgit algun problema. Mpakoi es preguntava si la partida corria darrere del lleó que havia atemorit els camperols de la vall. Era un lleó vell i enorme, amb els ossos ja massa trinxats per poder caçar les ràpides gaseles. Ara els vilatans d’Ngatarro eren un bon àpat per a ell!
Mpakoi seguí amb la mirada els joves i àgils guerrers intentant endevinar si la noia vermella estava allí amb la seva espasa curta de mànec vermell i la seva llança negra. Però els guerrers eren lluny i, a part de les llargues plomes d’estruç que lluïa el cap del grup, era difícil distingir qui era qui.
El noi mirà amb atenció sa mare que estava recollint llavors, ajupida, amb sa germana lligada a l’esquena amb un mocador de color groc llampant. La dona estava xerrant amb la seva companya que també recollia llavors amb el seu nano a l’esquena.
S’ajupí per tal de no cridar l’atenció de la seva mare i anà retrocedint. Quan tornés hauria d’aguantar una bona reprimenda però tenia curiositat, volia tornar a veure la noia de vermell.

El conte íntegre el podreu llegir a:
INÈDITS NÚM 2 – Abril 2014

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s