L’home que llegia l’Eneida, d’Yves Gerbeau

Yves Gerbeau – Biografia

Yves Gerbeau - foto - bn

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, Yves Gerbeau Vernet treballa de periodista i escriu novel·les i relats curts.
Al seu bloc Amb idees a la llengua publica relats breus amb una temàtica comú: la subjectivitat de la realitat; a partir d’aquesta aborda els temes literaris universals. Aquest bloc va ser finalista als premis Blocs Catalunya 2011 i a dia d’avui ja conté més de 700 relats publicats.
Un altre bloc del qual és membre és Memòries d’una cuinera (www.memoriesdunacuinera.blogspot.com), on introdueix els reptes mensuals gastronòmics a base de relats.
El 2012 va publicar la seva primera novel·la, El número 7, amb l’Editorial Stonberg (www.stonbergeditorial.com). I un any després, el 2013, va ser guardonat amb la Menció honorífica al Premi Galeria Contrast pel seu relat Un día extraño.
També ha participat a Núvol en diverses ocasions amb els seus contes.

 
Coneixent L’home que llegia l’Eneida


Part I

A les vuit i vint se sent el motor de la moto. El pàrquing està a les fosques i la llum del vehicle va il·luminant els trams per on passa. Dues rampes pronunciades i dos revolts tancats. La porta del garatge s’obre i per fi es troba amb la realitat. Un dia magnífic per anar a la feina a tota velocitat, sortejant els cotxes i arriscant la vida a cada avançament. En tots els semàfors aprofita per pensar en la seva última gesta, el seu veritable treball actual: llegir l’Eneida. Quan hi pensa, les llàgrimes el vénen a veure. Tot ell és tragèdia. Una vida abocada al desastre, només salvada per la sensació de rebre un càstig diví. Entre maquinària del segle vint altament automatitzada, pocs són els conductors que recorren a les divinitats per saber el seu destí. Sí en són molts però que, un cop presos de pànic, criden un fals Déu que s’autoimposen per netejar-se les culpes.

L’Ernest circula tan ràpid que no s’adona que fa estona que ja no és sobre la moto. Les sirenes de les ambulàncies rodegen el vehicle destrossat. La visera del casc està entelada i li costa respirar. La llum blanca a poc a poc s’apodera del seu camp de visió. En tres, dos, u… tot s’apaga.
Llamps que corren per l’asfalt bullint. Pintures lliscants que fan de rampes per l’home volador. No hi ha circ. Ni públic. Només unes cames xocant contra el parafang d’un cotxe vermell. El so sec recorda la porta que tots tancàvem de cop quan érem adolescents. Hi ha un home de verd que treu entrades. Curiosos opinen i assenyalen el ferit. Uns ulls plorosos troben unes mans plenes de sang. Vidres trencats i cames segades.
La conductora és de genolls, tremola i resa com si algun Déu pogués ajudar el motorista que ha patit l’accident. Àngels caiguts del cel recullen les escombraries que generen els humans. Profetes clavats en els xamfrans més perillosos justifiquen les caigudes. Vint-i-una desgràcies seguides. Una setmana de dol. Un càstig exemplar. Tot el que es mou acaba caient.
La frontera entre els que criden i els que callen és tan fina que només la poden veure els sords. Entre la llum astral de color taronja, s’enduen el cos rígid. Entre els cants hipnòtics de la ciutat que rugeix, s’enfonsa la dona que plora. Primer van prendre els cossos, després les ànimes; els ocells evangèlics van retornar a l’escenari del crim. Els directors de teatre van reproduir l’escena. Els protagonistes de la novel·la van sentir-se atemorits, però van actuar. Tot altre cop va succeir. La dona plorant i l’home caient per terra. Els infermers agafant la llitera amb seguretat, el doctor revisant la situació. L’anestesista col·locant la via per on drogar-lo. El líquid entrant dins de les seves venes. Tot circula lentament, tan a poc a poc com la vella cançó que li cantava sa mare abans de dormir.
Els artistes marxen de l’escena, però ell segueix allà. Ha semblat una obra teatral, però ha estat real. Una màquina controla les seves pulsacions, el seu so constant posa nerviós l’Enriqueta, la dona que l’ha atropellat. Fa estona que se’l mira. Té la sensació que la vida se li apagarà si l’Ernest no obre els ulls. No gosa tocar-lo, però li agafaria la mà i li demanaria perdó. Li suplicaria clemència, tot i que ell no li podria donar. Donaria les seves cames per tornar-lo a veure’l caminar.
Han passat moltes hores i ella segueix esperant. Aguanta estoicament una situació dramàtica de la que desconeix el final. Ella, que sempre explica els seus alumnes la importància de presentar els finals en començar a escriure; ella, que sempre ha defensat les introduccions que delaten conclusions; ara ha de romandre a l’espera d’uns esdeveniments plens d’intriga i de misteri que no li agrada gens. El pacient no rep visites, ni familiars ni amics. La culpable pregunta els infermers si han avisat la família.

El conte íntegre el podeu llegir a:
INÈDITS NÚM 4 – Gener 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s