Nicanor i l’oca Sió, de Joan Gausachs

Joan Gausachs – Biografia

Joan Gausachs - foto

En Joan Gausachs i Marí va néixer a la barriada d’Horta (Barcelona) el dijous 15 de gener del 1942. Tal com era costum a l’època ho va fer a casa. Bé, això li ho han dit de sempre, doncs ell, per més que s’esforça no pot recordar-ho.
L’any 2005, a la tendra edat de 63 anys, se li va despertar la dèria d’escriure una mica —dèria que tenia dormida des de feia bastant temps—. L’any 2008 va començar a penjar algun dels seus relats a Relats en català (R.C.) i encara continua. L’any, possiblement 2010, es va associar a l’Associació de relataires en català (ARC) i encara l’aguanten.
Si parléssim dels seus èxits literaris ja hauríem acabat; mai, mai però mai ha guanyat res de res, tan sols ha estat finalista quatre vegades de sis participacions en el Premi Víctor Mora de Narrativa Breu de L’Escala.
Ah! No es pot deixar de fer constar que diversos autors de Relats en català, han tingut l’honor de compartir llibres col·lectius amb ell.

Així comença Nicanor i l’oca Sió

En Nicanor Pinyolada era un home bastant feliç. Sí, sí, veritablement, era feliç, però no ho sabia.
A en Nicanor Pinyolada, ja de petit, li agradava cantar. A l’escola, quan cantaven, sempre el feien callar perquè deien que destorbava els altres. Però per descomptat que ell no es donava per entès, i es creia de bona fe que el feien callar perquè amb seu “pinyol” tapava les veus dels companys.

Estava tan i tan convençut que ho feia força bé, que va decidir que, en fer-se gran, es faria trobador i cantaria per totes les nacions… per tots els països… per totes les ciutats… per tots el pobles… per totes les aldees… per tots els veïnats… per tots els barris…
Quan ja va tenir edat per ser un trobador, es va comprar una mandolina de tercera o de quarta mà i va començar a castigar els veïns.
Aquests, de bell antuvi, l’escoltaven amb paciència per no fer-li un lleig, però, noi, la veritat és que ni cantava bé ni tenia cap gràcia per les lletres de les cançons. Van intentar amb bones maneres de fer-li entenedor que no havia nascut per al bel canto, però no es donava per entès. Ell creia que era enveja. No tenien ni la seva veu ni la seva gràcia.
Perpetu Trepa, que amb el temps va arribar a ser alcalde, va demostrar les seves incipients facultats polítiques i va ser qui el va convèncer que en el poble ja havia tocat sostre. Que havia de buscar nous públics que sabessin reconèixer el seu talent. Per tant, no li quedava més remei que aconsellar-li que fes les maletes i busqués nous horitzons a les seves aptituds.
En Nicanor va somriure. Era veritat: aquell poble no es mereixia un cantant com ell. Ja hi havia estat prou temps. Faria les maletes i aniria a fer bolos pels pobles veïns.
Caminava decidit. Dret com un rave. De sobte es parà i es digué a ell mateix:
“Atura’t, Nicanor, atura’t! Què vas a fer? No cal que vagis a casa a buscar les maletes. No en tens, de maletes. Ni tens res que emportar-te. Res de res… només la teva mandolina i, aquesta, ja la portes penjada a l’esquena.”
Va fer mitja volta i es dirigí al poble veí. Al cap de poca estona sentí com repicaven les campanes de l’església del seu poble. És de suposar que ho feien en honor al fill predilecte que marxava cercant nous reptes. Aquests pensaments l’omplien de satisfacció.

Ja feia dies que anava d’un poble a un altre. Se sentia incomprès. Ell sempre havia cantat, cridant per sobre de les notes que arrancava d’aquella capseta amb cordes que era la seva mandolina i caminant pausadament. Però ara es trobava que la competència només feia sorolls i crits esgarrifosos, talment com si algú els volgués fer mal. N’hi havia… n’hi havia que cantaven posant-se una carxofa davant la cara. Una carxofa! Que, a més a més, quasi bé xumaven quan feien veure que cantaven… perquè allò, allò no era cantar. Fins i tot —on anirem a parar!—, n’hi havia que cantaven en grupets. És de suposar que era perquè no es notés tant qui desafinava. Un d’ells s’anomenava “No em trepitgis que vaig descalç”, un altre “Els ponis”, un altre “Llops” i, fins i tot, n’hi havia un que es deia “Els escarabats pilotaires”. Tots ells cridaven i s’estiraven per terra com si patissin molt. Què hi farem! Ell tenia un altre estil… un estil més senyor.

El conte íntegre el podeu llegir a:
INÈDITS NÚM 4 – Gener 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s