Secrets, d’Anna Porquet

Anna Porquet – Biografia

Anna Porquet - foto

Anna Porquet Botey (Barcelona, 1967). Llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat alguns contes juvenils a la revista Cavall Fort i ressenyes de llibres i articles d’opinió en diverses revistes (com Llengua Nacional, Lletres o El Tempir d’Elx). Va ser finalista del VI Premi de narrativa curta Tinet (2002), de Tarragona, amb el relat Regust d’aranja. L’any 2013 va publicar un llibre de temàtica sociolingüística (Canviar la realitat), sobre els Grups de Defensa de la Llengua.
Des que ha decidit dedicar-se a la ficció de manera més intensa i disciplinada, segueix l’itinerari de formació per a narradors a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on prepara el seu primer recull de contes.
El relat Secrets, que ara es publica, ha obtingut l’accèssit del XVIII Premi de Narrativa Montserrat Roig (2014), convocat per l’Ajuntament i la Biblioteca de Martorelles.

Descobrint l’inici de Secrets

La Mònica prem el timbre i s’espera. Aprofita per contemplar-se el reflex a la portalada de vidre. Realment li escau, la brusa arrapada amb els texans nous. Se sent a gust, veient-se encara tan bona figura malgrat que ja passa dels quaranta. Una veu la interpel·la a través de l’intèrfon i ella respon:
—Sóc la filla de la Marianna Prim.

Tan aviat com sent el clic d’obertura, la Mònica empeny la porta i entra decidida, no fos cas que fes tard a donar-li el berenar a la mare. Li agrada ser ella qui li doni ara que ja no els queda gaire més a compartir. Gargoteja de qualsevol manera al llibre de control de visites i s’afanya escales amunt. Com totes les tardes, ha deixat la perruqueria a càrrec de la seva ajudanta durant l’estona que trigui a tornar.
Sempre l’ha empipat fer soroll amb els talons en caminar i per això corre de puntetes pel passadís fins que arriba a la sala on estan els residents, uns a taula i d’altres davant del televisor. Com de costum, la Marianna és asseguda a la primera butaca de l’esquerra, lligada amb una corretja que li passa a l’alçada de la panxa. La mirada, blava i aquosa, la té perduda i, amb un braç estès, assenyala un punt indeterminat del sostre.
—Hola, mama! —diu la Mònica alhora que li posa una mà a l’espatlla amb suavitat. En adonar-se de la presència de la filla, la Marianna sembla que es desperti d’un somieig però no triga a oferir-li un somriure obert. La Mònica s’ajup a abraçar-la i fer-li petons mentre la bossa li rellisca pel braç fins al terra i la llarga cabellera, recollida en una cua de cavall, se li aboca cap a un costat i li queda, per uns instants, penjant en el buit.
Es mig incorpora i, alçant la veu, diu:
—Hola, a tothom!
Enmig de les veus d’alguns residents que li responen, s’apressa a deslligar la mare. El braçalet que porta al canell dringa amb el moviment ràpid de les mans. Un cop s’ha desempallegat del corretjam, ajuda la mare a aixecar-se i l’acompanya fins a la taula, on hi ha disposat un got ple de llet amb galetes trossejades. La Mònica fa espetegar la llengua i, mentre li col·loca un pitet a la mare, pensa pel meu gust, ara mateix muntaria el sidral, que no els he dit mil vegades que no li facin aquesta pasterada?, que prefereixo que agafi ella mateixa les galetes a mesura que les hi apropo a la mà i que vagi rosegant? Però s’adona que la cuidadora d’avui és nova —o, si més no, mai l’havia vista en aquest torn— i prefereix callar. S’asseu al costat de la mare, omple la cullera amb bocins de galeta remullada i alça la mà:
—Mira, mama, el berenar!
La Marianna obre la boca, mastega uns segons i empassa. Sort que té gana, pensa la Mònica, i quina puta merda de malaltia, hòstia!, que m’hagi de consolar veient que la mama respon quan la peixo. Torna a alçar la cullera però la mare manté la boca closa. Els ulls, fixos en la filla.
—Què em mires, mama? —diu la Mònica, somrient-li.
I la mare, amb veu clara, diu:
—El meu germà es deia Joaquim.
Els ulls blaus de la Mònica s’omplen d’aigua. Sent que els pèls dels braços se li ericen. Tot, al seu voltant, es difumina; tots els sons s’esmorteeixen. La Mònica només veu la figura de la mare, que es realça i li absorbeix tota la capacitat d’atenció.
La Marianna balbuceja un grapat de mots inconnexos. La Mònica li prem la mà:
—Sí, mama, el teu germà es deia Joaquim. Continua…
La Marianna obre la boca i la manté oberta mentre avança el cap cercant la cullereta. La Mònica torna a péixer-la, amb la mà tremolosa. Les llàgrimes es desboquen i li ragen galtes avall.

El conte íntegre el podeu llegir a:
INÈDITS NÚM 4 – Gener 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

5 thoughts on “Secrets, d’Anna Porquet

  1. hola anna bona tarda sóc Al el noi senegaleso qui va traballar a casa teva com jardiners amb sébi.volia comentar el teu llibre pero com que no tinc jo vull aprofitar per et parlar del meu escrit que vaig fer amb la plataforma de la llengua catalana.jo et dic si pots m’ajudar a acabar el meu llibre si us plau.moltes gracies anna

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s