La Pedra i el Corriol, de Ferran d’Armengol

Ferran d’Armengol – Biografia

Ferran d'Armengol - foto

Ferran d’Armengol i Galceran (Barcelona, 1959). Escriptor vocacional i empleat de banca, entre 1998 i 2000 realitza cursos de literatura a l’escola de L’Ateneu Barcelonès amb els escriptors Isidre Grau i Maria Barbal. Forma part del grup literari Setze Petges, amb qui ha publicat dos llibres, aquest 2015 presenten el tercer.
Col·laborador de la revista Cultural Digital Lo Cantich, ha publicat contes i poemes en obres conjuntes de l’Associació de Relataires en Català (ARC). També ha publicat relats a la Revista de Ciència Ficció, Fantasia i Terror Catarsi. Guanyador del premi BlaBla 2013 i finalista l’any 2014 dels concursos Catarsi-StarTrek, IV Concurs de microrelats ARC a la Ràdio i el Neurosi de relats eròtics. Publica en un bloc personal Escrits de l’home fosc i també a la pàgina literària Relats en català amb el nick homefosc, o darkman.

Coneixent  La Pedra i el Corriol

Mai he sabut quin aspecte tenia, he visitat gent que el coneixia i n’hem parlat, no he conegut ningú que en guardi una foto d’ell, m’he creat una imatge i espero conèixer-lo algun dia, ho espero, de fet visc a prop de casa seva, o potser ara és aquesta la seva casa. D’històries veritables n’hi ha milers i de fantàstiques encara més, però per diverses raons personals sempre m’havien fet ràbia els contes d’apareguts. I ara, des que visc en aquesta masia, m’ha calgut canviar alguns dels meus principis bàsics, i reforçar d’altres. Havia decidit no parlar-ne amb desconeguts, d’aquest tema, però un amic va venir a veure’m i em va demanar que li aclarís el meu punt de vista, i li vaig dir que ell seria l’última persona a escoltar-lo, que mai més ho explicaria a ningú. Volia tornar a viure tranquil, amb els meus fantasmes, i la Pedra i el Corriol ho són, els meus fantasmes. No sabia per on encetar la narració, i vaig decidir explicar tot el que sabia i començar per algun lloc concret. Vaig creure bo fer-ho pel nom del protagonista, el nom oficial.

En Carles Oriol de Pins i Grau feia dies que li donava tombs als seus neguits. Tenia clar que la seva vida no valia un cèntim i res el feia sortir del seu ànim abatut. Se sentia immers dins d’un vast no res que per totes bandes el tenia embolcallat, i per simpatia, també a la resta dels humans conscients o inconscients d’aquest planeta. En Carles Oriol feia dies, i mesos, que havia entrat en aquesta etapa negativa dels bioritmes, va començar-li en el precís moment de tenir clar que no tornaria a veure mai la persona que més havia estimat. Va ser una història curta, però intensa. Estava convençut que, per més voltes que donés al món, no podria repetir una experiència similar, ni en mil vides que visqués.

Amagar-se totes les nits en una llodriguera fosca i plena de fum era una manera adient d’oblidar moments tan lluminosos. Feia nits que es tancava en aquell local, on es trobava a gust i tranquil. Li calia aferrar-se a alguna cosa per mirar d’oblidar. Buidava gots de vi sense parar, com per fer-se creure que ofegant les penes en alcohol podria perdre la memòria dels fets passats. La realitat era una altra de ben diferent.

Amb tota la càrrega negativa que es podria acumular en un lloc similar, contràriament, en aquell cau fosc va trobar un grup de gent amb qui se sentia emparat i acompanyat. Tots ells eren una cafarnaümica colla de personatges poc corrents, gats tots ells, tan evidentment plens de vi els seus cossos, que encara feien més increïbles les pintoresques històries que s’inventaven per mirar de matar el temps. En Carles Oriol se sentia com a casa en aquell local mal il·luminat, on les paraules anaven acompanyades per música subtil, variant el seu registre entre el jazz, el blues, la bossa nova, i altres sons fora d’època, tot a un nivell adient per a la conversa. No eren del mateix raser els esgarips proferits pels contertulians. La major part del temps que passava allí se’ls mirava amb tendresa. Els veia innocents i alhora valents. Calia ser-ho per reconèixer a ulls clucs en aquell seguit de contes coloristes alguna ombra de realitat i escoltar-los com si foren certs. Eren paraules de sants, paraules de nens adults que un dia van decidir deixar de créixer.

I el cos no els va fer cas.

—Quins pebrots! Carles Oriol, d’aquesta nit no passa, explica’ns la teva història, de cap a peus —va cridar el camarada que tenia a l’esquerra, tot picant-li l’espatlla, just en el moment que el Carles Oriol es preparava per fer un glop de l’últim got de vi que volia començar aquella nit.

La veu pastosa i estrident del company, va arribar-li amb tot l’alè begut d’hores i hores de tertúlia.

—No, aquesta nit ja he dit que no volia explicar res… —va iniciar un intent d’excusa.

—Va home! Avui no ens en riurem —va cridar aquell que tenia just davant seu—, et deixarem acabar el teu relat —va insistir.

—Tot i que ja sabem com acaba la història —va riure’s un altre que amb prou feines es tenia dret a la cadira—, trist i begut en un mal bar del barri portuari —va rematar, feliç de la seva ocurrència.

—Ara en diuen “Centre Històric”… —va tallar-lo el Carles Oriol.

Podria haver estat la cara que va posar, o el to inspirat i profund de les paraules, no sabria dir-ho amb certesa, però espontàniament tots els companys van esclatar a riure. En l’estat que posseïen els seus cossos, aquell comentari semblava que era el menys important de tot.

—Ep! —va fer callar tothom el de l’esquerra—. Hem promès no riure’ns, i qui no hi estigui d’acord, ja pot marxar.

Es van aturar les rialles, a poc a poc. A càmera lenta, fent el mateix efecte que en la seqüència d’un western quan es fereix al protagonista i la noia bona, però que passa per dolenta, corre fins el cos ferit que cau a l’arena del carrer, i amb petons l’intenta curar. Fotograma a fotograma, va fer-se el silenci, sense rialles, pausadament, tots fent cara de patir la ferida de l’infame malvat en pròpia pell.

—Tornaré a començar, però amb el primer riure plego, i no em torneu a veure mai més —va sentenciar, seriós i circumspecte.

El conte íntegre el podeu llegir a:
INÈDITS NÚM 5 – Abril 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s