El Testament, de Carme Ripoll

Carme Ripoll Martínez – Biografia.

CARME RIPOLL - foto

Nascuda el 1945 a Barcelona, el 1952 es converteix en lectora compulsiva. El 1953 comença a escriure contes infantils per a consum propi. El 1955 és redactora del setmanari familiar creat amb el seu germà. Amb el seu marit i els tres fills, viuen la major part del temps a l’estranger: París, Madrid, Kuwait, Algèria, Guatemala i Londres. Les cartes són l’expressió literària d’aquesta època. De tornada a casa, 2008, s’inscriu a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès per donar forma als contes que s’inventa per els vuit néts. És l’eclosió d’un do que porta amagat des de sempre. El 2013 posa en marxa l’Obrador d’històries. Escriure i llegir són necessitats bàsiques. Publicacions: 2011: Un balcó del Raval, finalista del Premi de Relat Breu Districte V. 2014: Nena no t’ho perdis dins del recull A l’ombra del Decameró. Catorze relats eròtics, Ed. Gregal  2015: Jura’m que no ho diràs a ningú, Ed. Gregal. En breu sortirà Mama, on és l’Avi a Cavall Fort.

Obrint  El Testament

El Comiat

La Maria s’asseu a l’escriptori que havia estat del seu marit i treu un parell de fulls del primer calaix. A l’escrivania que hi ha davant seu es troba la ploma estilogràfica que ell feia servir per signar les coses importants. L’agafa i comença a escriure.

Adéu amor! Adéu.

Oi que sembla el títol d’un poema? Però no ho és. És un comiat. Dolorós. Definitiu. És un adéu que em cal fer. Ja no puc més. Demà farà un any que no hi ets i encara estic plena de tu. Tu ets mort. Jo sóc viva. I vull viure. I per fer-ho t’haig de fer fora, has de marxar. Voldria que continuessis amb mi però és impossible. A contracor et dic adéu. No vull que m’acompanyis. Tu no tens camí i jo n’he trobat un munt de nous, plens de vida, curulls d’il·lusions. Els haig d’emprendre sola, he de saber caminar sense tu.

Has estat el meu mestre, amb tu ho he aprés tot. Eres el meu amic, el confident segur, el conseller assenyat. Vas ser el meu amant, el primer, l’únic. Per sempre més el meu marit, el pare dels meus fills. El meu company en aquest camí difícil de la convivència que vàrem menar durant tots aquest anys.

Semblaves la meva ombra de tan a prop que t’he sentit sempre. Quasi trenta anys d’estar junts, de ser un sol ésser partit en dos cossos. Però tot s’ha acabat. Ja no som un. Jo ja no sóc tu. Sóc orfe de tu, malgrat que sempre estaràs amb mi. Haig de renéixer.

Són dotze mesos de buscar un culpable. Ara m’adono que no cal, no el puc trobar, no n’hi ha. No és culpa de ningú. Les coses són com són i hem d’aprendre a acceptar-les tal com vénen, és un tòpic però és així. Em costa.

Al començament la ràbia va omplir el meu cos, era tan injust! A poc a poc, aquesta ràbia es va anar fonent i al seu lloc hi va anar entrant la desesperança. Els meus ulls no veien cap camí, al meu voltant tot era foscor. El que feia, era a cegues. Vivia a les palpentes. Les veus quotidianes m’arribaven de lluny. No hi havia consol. No hi havia res.

De sobte, entre la boira he començat a albirar noves llums, a sentir veus desconegudes que em cridaven. Les vull escoltar, vull mirar on condueix aquesta claror nova que s’albira. Però el teu record no em deixa. Estic presonera de la teva essència. Estàs present en cada moviment del meu cos, en cada pensament, en cada acte. És com si estigués envoltada d’una teranyina que tu has teixit al meu voltant. Em vull deslligar. Intento desfer aquest embolcall que m’aïlla de la llum, dels colors, de la vida.

Sé que no serà fàcil, que no serà immediat. Prenc aquest camí decidida, segura del que haig de fer, convençuda que sempre arrossegaré fils que em lligaran a la teva persona. Constantment veuré trossets de tu. Els teus ulls a la cara de la Laia, el teu posat en el gest del Josep, els teus rínxols en els cabells del Jordi. De fet, és un plaer retrobar-te en els fills. Ets mort, però al mateix temps no moriràs mai; la teva llavor està en ells. Tu els vas donar la vida. Ara vius en ells. M’agrada. Els estimo pel que són i pel que tenen de tu.

M’has donat molts anys de felicitat. Molts dies d’amor. Moltes lluites, com companys o com antagonistes, ara tant se val. Però són lluites que ens van formar, que ens van endurir. A tu, ara, ja no et serveixen de res, a mi m’ajuden a trencar el lligam.

Gràcies per tot el que m’has regalat. Ara giraré la vista per mirar el que no vaig rebre, el que no em vas aportar. Començo a sentir-me lliure per fer tot allò que no vaig fer amb tu. Buscaré els plaers que no compartíem, les activitats que ignoraves. M’allunyaré de tu. Em  lliuraré de tu.

Cal dir com t’he estimat? No trobo paraules que expressin quant t’estimo. Recordes quan et preguntava: Saps que t’estimo? Mai responies, tan sols em feies un petó i els teus ulls m’acariciaven. Quan hi penso em fa bo el cor. Ja no tinc més llàgrimes, ja s’ha acabat plorar pel que he perdut, ha arribat l’hora de gaudir dels bons records, d’acceptar que he estat molt afortunada d’haver-te tingut. Quan penso en tu i en tot el que has representat sóc feliç. Sempre em deies: Si tu ets feliç, jo també ho sóc. Ara, jo torno a ser-ho. Tu també?

He decidit iniciar el viatge que tu no vas voler fer mai. Marxar d’aquesta casa, que no em porta més que memòries teves, per conèixer nous horitzons, noves gents i fer amics que res tinguin a veure amb la meva vida passada. Els fills ja no em necessiten i no em trobaran a faltar, els estalvis que hem fet durant tota la vida em permetran recuperar aquesta llibertat que tants anys ha trigat a arribar.

Ara t’haig de dir adéu, amor. Adéu per sempre.

Maria

 El conte íntegre el podeu llegir a:

INÈDITS NÚM 5 – Abril 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s