La forja d’un heroi, de menut

menut – Biografia

menut - foto

En menut és un friki a qui quan s’il·lumina o les muses li llencen bestieses al cap no dubta en agafar l’ordinador i engreixar la llista d’idees que no té explotades; quan pot en deixa alguna per escrit per tal de mostrar al món com de bo és. I dolent del tot no deu ser-ho, ja que ha aconseguit un Ictineu, un Ovelles Elèctriques (i un finalista), un finalista a MiasMa i un finalista a ARC-Catarsi; la revista Catarsi li ha publicat uns quants relats, la Inèdits va pel segon, i la Lluna en un Cove i MiasMa, un cadascú. I Otros Mundos ja l’ha convidat dues vegades pels seus reculls.

 O potser no és que no sigui dolent, potser és que paga prou bé. Vés a saber.

Per acabar-ho d’adobar, quan no escriu es dedica a moltes altres coses. Masses i el temps se li tira al damunt. Però que ara siguin més o menys pertinents, podem citar la fotografia (on no ha guanyat absolutament res). Una cosa que no fa, és escriure coses per Internet, així que no li trobareu cap blog ni cap cosa estranya d’aquestes que fan avui en dia els cibernautes. Bé, sí, un flickr on penja fotos, però res més. Bé, sí, també repiula coses al Twitter i comparteix enllaços que troba per Internet. Però això és tot, eh!

Així comença La forja d’un heroi

En Divad es va recolzar a la pica del lavabo. Va fregar el mirall amb el canell per netejar-ne el vapor que l’entelava; es repassà el cos des del cap fins els malucs, reflectit en el tros de vidre que havia quedat net. Es va apartar el serrell ros que li amagava els ulls marrons: els volia veure bé, hi veia la seva mare, en els seus ulls. Però aquesta vegada no li van portar el somriure d’enyorança als llavis. Es va girar cap a la banyera i hi remullà els dits; passà la mà pel regulador de temperatura i l’aigua va deixar de treure vapor. Tornà a la pica i prengué una navalla d’afaitar de l’armariet del costat. Es quedà uns segons quiet, mirant la fulla; tancà els ulls i es tornà a recolzar en la pica. Acotà el cap. Amb el dit índex s’eixugà una llàgrima.

—S’ha acabat, Divad. Mai més.

El robot va deixar els plats sobre la taula i s’eixugà les mans amb el davantal. S’inclinà lleugerament endavant i dirigí la càmera que feia d’ull als dos comensals, primer l’un, després l’altre.

—Espero que el plat sigui del vostre grat —va dir amb una veu femenina molt sensual que no li esqueia gens bé, al robot—. Si necessiten res més, només cal que em cridin —assenyalà un intèrfon al costat de la taula i marxà rodant.

En Divad premé un botó en el plat i, tot tocant l’holograma que li aparegué davant, escollí el patró com es tallaria la carn. Uns ganivets que sortiren de la taula van començar el procés de tallar la vedella a daus. Alçà la vista cap al seu acompanyant i somrigué.

—I doncs, què me’n dius d’aquest lloc? —va preguntar tot apartant-se la cortina de cabell amb un gest que ja era inconscient.

—M’agrada. És molt chic —l’home que seia davant d’ell es va fregar la mica de barba i de bigoti negres, afaitats tan curt que gairebé no existien.

En Divad agafà les mans del seu acompanyant i les acaronà suaument amb el dit índex, el mateix dit que pocs dies després eixugaria la llàgrima. Mirà l’home als ulls i ell li retornà la mirada amb els seus ulls negres, plens de vida.

—Tailog, t’he de dir una cosa —s’inclinà una mica endavant—. No sé com dir-t’ho… t’estimo —va deixar la boca oberta com per parlar més, però no va sortir cap so dels seus llavis i la va tornar a tancar.

En Tailog es va tirar endarrere i es va recolzar en el seient, que es va adaptar perfectament a la seva forma.

—Divad, jo… —la mirada d’en Tailog anava i venia del seu plat a en Divad, amb la vitalitat transformada en sorpresa—, em sento afalagat, ets molt maco i em caus molt bé, però…

En Divad es va enfonsar en el seient. De cop, li van venir al cap tots els “peròs” de la seva vida: la cara plena de pigues del mateix color pèl-roig d’en Leinad; la cascada de cabells negres que queien pels costats de la cara de l’Émolas, li tapava les galtes i la meitat de cada ull; els rínxols daurats que brillaven a joc amb les lentilles grogues que li agradava posar-se a l’Airam; l’olor a mascle que feia en Cram, olor que tant l’excitava.

—… si vols, podem seguir veient-nos, i ser amics —li va agafar la mà i li va fer un petó al dors.

En Divad va apartar la mà just en el moment que el seu estimat n’apartava els llavis. Va tancar els ulls i va respirar fons per contenir les llàgrimes que amenaçaven de desbordar-se-li. Va fer força amb les parpelles i les va tornar a separar. Amics, sí. Millor amics que res. Com sempre. Millor amics.

—Si em perdones, he d’anar al lavabo —en Divad es va afanyar a posar-se dret i a marxar cap al servei perquè en Tailog no el veiés plorar.

El conte íntegre el podeu llegir a:
INÈDITS NÚM 5 – Abril 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s