Merles, de Xavi Ballester

Xavi Ballester Fàbregues – Biografia.

Xavi Ballester - foto

Nascut a Barcelona el febrer de 1974. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona el 1999. Des de ben jove escriu poesia, gènere en el qual va guanyar el concurs organitzat per l’FNAC i el Periódico l’any 1999, amb el poema Ciudad de los huérfanos.

El premi més recent que ha obtingut ha estat, el passat mes de juliol, el Xè Premi 7lletres amb el recull de contes Porexpan i polaroids que properament editarà Pagès Editors.

També ha estat finalista del concurs Mercè Rodoreda de contes de Gràcia amb El mirall (2009); guanyador del premi Casal Lambda amb el relat Sense llençols (2010); guanyador del 15è Premi de narrativa curta per Internet Tinet dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2011-12 amb el relat Ous Ferrat, editat per Cossetània; finalista del III Miquel Arimany 2012 amb el relat L’edat de les muntanyes, editat per La Busca edicions; guanyador del Premi Cronoviatge 2015 organitzat per Fantàstik i editorial Males Herbes amb el microrelat Tornar.

Actualment dirigeix el programa de literatura Lletraferits a Ràdio Molins de Rei.

Així alça el vol Merles

La seva és l’única finestra encesa. És l’última veïna que queda en tot l’edifici. Per això pot tenir el volum del televisor tan alt com vulgui. Ningú altre, llevat d’ella mateixa, el sentirà.

Tot i així, no ha pogut copsar el nom, era quelcom semblant  a “abraces” o “atanses” o potser ha dit “arcades”. És un nom estrany, ara mateix és incapaç de retenir-lo. Del que està segura és que té moltes “as” i juraria que mai no l’havia escoltat abans perquè, si ho hagués fet, segur que el recordaria… o potser no. Quan la presentadora l’ha pronunciat amb la seva veu musical, el nom ha sonat esbatanat, un d’aquests noms que s’eixamplen en dir-los, que tenen una força natural i confiada. Ara bé, no entén, però, de què carai riu la presentadora ni per què manté aquest somriure estúpid ni tampoc per què no deixa d’estarrufar-se els cabells cada vegada que repeteix la notícia:

Trobades mortes més de cinc mil merles el matí de l’Any Nou a l’estat d’Arkansas.

AR-KAN-SAS. Ara sí: AR-KAN-SAS, AR-KAN-SAS. No vol que el nom se li torni a escapolir i per això el repeteix en veu alta una vegada i una altra: AR-KAN-SAS, AR-KAN-SAS. No té ni idea d’on és Arkansas, seria incapaç de situar l’estat al centre-sud-oest dels Estats Units, ni tampoc té cap mena de coneixement sobre el seu clima benigne gràcies als vents del sud que suavitzen els hiverns, ni sap que la capital és una ciutat anomenada Little Rock. No li cal. En té prou en escoltar el nom i comptar quantes vocals té. Un indret amb tantes “as” segur que és un lloc gran, amb planures immenses que no s’acaben mai i cases amb les teulades de fusta on hi viu gent franca, que va de cara per la vida, gent a qui li agraden els hiverns llargs i freds, conclou satisfeta. Li agrada imaginar-se com són els llocs a partir de si el seu nom té més o menys vocals obertes. Arkansas les té totes obertes. És un joc com qualsevol altre, l’única cosa que encara conserva d’ençà que va jubilar-se. El nom de l’escola on va treballar durant gairebé trenta anys no el recorda, ara i adés li vénen les imatges del claustre de l’antic convent del Carme reconvertit en el pati de l’escola, amb el terra acolorit per les línies dels camps d’esports i, si acluca els ulls, fins i tot pot escoltar les corredisses de la canalla jugant a fet i amagar entre les columnes, però el nom l’ha perdut. De fet, quan aquests records li sobrevenen sense motiu i en qualsevol circumstància, s’ha d’aturar un moment, deixar de fer allò que tingui entre mans, i pensar què hi feia ella en aquella escola. Però a veure, doctor, si ens entenem, ¿com vol que faci exercicis de memòria si no en tinc, de memòria?, va dir-li al metge el darrer cop que va visitar-la a casa. El metge sempre li respon el mateix: per a una mestra com vostè, no ha de ser pas difícil repassar la lliçó, i llavors li dóna un nou llistat de paraules amb el dibuix del seu significat: maleta, patata, gat, llibre, ulleres… Mestra, és veritat. Havia estat mestra de llengua. En ocasions, enmig d’una conversa, com si es tractés d’una revelació, arrenca a parlar dels seus alumnes i, amb un vel de tristor al rostre, recorda que els darrers anys de professora el joc de les vocals ja no els feia cap gràcia als nens i nenes de cinquè curs d’EGB. Però fa tant de temps que no parla amb ningú que no té més remei que jugar-hi sola o amb la presentadora de televisió. També recorda el nom dels seus fills, només tenen vocals tancades: Lluís, Quim, Íngrid.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 6 – Octubre 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s