De llops i lleons, d’Alícia Gili

Alícia Gili Abad – BiografiaAlícia Foto - Alícia Gili - num 6

Alícia Gili és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: L’últim esglaóUna mort d’amor, Pagava la pena morirAmor d’amo (Premi Ciutat de Banyoles).

Sa mare deia que si treballava en una secta, perquè això d’africanista sonava molt estrany i si parlem de tema friki ja superava els límits. Però quan van editar la seva primera novel·la, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres (Premi Ciutat de Lleida 2006), i quan el 2010 va sortir la seva segona novel·la, Premi Columna Jove: El camí del Bandama Vermell, sobre els nens soldats a Costa d’Ivori, la bona dona va pensar que això de les sectes aquestes de sa filla tenia futur i tot. Pobra, s’equivocava!!!!

Així comença De llops i lleons

El guàrdia mirava el Calçada Reial impertèrrit. El sol ixent il·luminava les llunyanes serres del Kopet Dag que limitaven el desert de sorres negres al nord d’Ecbatana. Els Athanatoi havien abandonat la formosa ciutat feia dos dies. Era impossible veure el camí empedrat sota els estendards que onejaven els deu mil. I malgrat conduir l’exèrcit més gran que ningú no havia conegut, l’Hidarnes mirava el que l’esperava més enllà del Kopet Dag amb recança. Sabia perfectament com les gastaven les sorres negres del Karakum i els seus genets Kharesmians.

No es pogué estar de mirar el soldat amb orgull. Era persa. La barba rinxolada i els ulls foscos emmarcaven el rostre sota la tiara de feltre. Els brodats vermells sobre la túnica blanca marcaven el seu destacament. Els pantalons negres eren també de feltre i els mantenia a recer de les inclemències de l’ampli imperi, des dels freds extrems del Pamir a les temperatures insuportables del desert del Kazakhastan. La lleugera però impenetrable cota de malla d’escames de peix que portava sota la capa, l’escut de vímet, així com l’arc llarg i la llança curta amb punta de ferro i contrapès, havien fet d’aquells soldats màquines de guerra imparables. La capa coberta de fils d’or valia dos mil daricos, una família sencera podia menjar amb una d’aquelles capes tot un any. Però els Athanatoi eren el millor exèrcit del món i l’emperador ho sabia.

L’Hidarnes tornà a mirar el soldat amb certa recança. Ells s’anomenaven els deu mil, perquè el seu número era la seva força. Molts enemics de l’imperi havien après a dir-los els immortals, perquè cada soldat mort era substituït per un de nou i semblava que el seu nombre no disminuïa mai, batalla darrere batalla. Fins i tot les llunyanes colònies hel·lenes de Sardes havien après a respectar-los abans de claudicar al domini de Dàrius. Però l’Hidarnes, malgrat ser el seu comandant en cap, preferia anomenar-los Anushiya, companys, perquè ell es sentia un més entre deu mil.

Observà atentament com un pridarrazi s’apropava a gran velocitat fins el seu post de vigilància. El missatger, que podia creuar l’imperi en set dies, devia portar les ordres de l’emperador, així que l’Hidarnes s’aixecà neguitós. Susa i Persèpolis estaven lluny de les muntanyes agrestes i els deserts, i els astròlegs i sacerdots de Mazda, lloada sigui la seva divinitat, poc o res en sabien de deserts, clima i tribus kharesmianes. I així i tot eren els consellers de l’emperador i l’Hidarnes solia haver de seguir les seves consignes. Quan llegí el document que li trameté el pridarrazi, el comandant en cap enrogí de ràbia. Bordà com un gos rabiós quatre ordres i el missatger assentí amb el cap. Entenia que el camí vers el país de la seda fos prioritari per en Dàrius. De fet els impostos duaners que cobrava l’imperi per usar la calçada reial a les caravanes que anaven més enllà del Pamir pagava els sous dels deu mil. Però allò seria una massacre que podia convidar les satrapies veïnes a la revolta. Mirà l’estrella pampalluguejant que compartia escenari amb el sol cada cop més brillant. Esperava que realment fos el moment oportú com semblaven indicar els astres.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 6 – Octubre 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s