Les Sopes, de Xavier Valeri

Xavier Valeri – Biografia literària

3 Xavier Valeri - foto

Xavier Valeri (1958). Escriu des de 1990. Ha col·laborat al Diari de Girona, al Punt, a la Comarca (Olot), l’Hora Nova (Figueres) i a la revista del seu poble Soroll de les Fonts (Sant Joan les Fonts). Des de 2008 és el delegat del Diari de Girona a la Garrotxa i al Ripollès. En la seva part literària ha col·laborat als portals Relats en Català i Joescric. Va ser finalista del premi de novel·la curta Just M. Casero el 2004 (Girona) amb El crit del bouer. El 2005 va guanyar el premi de relats El Viari a Sant Cugat del Valles, amb Les barques. El 2007 va guanyar el premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú amb La filla. Va ser finalista amb dret a publicació dels premis literaris de Constantí el 2005, 2006 i 2007. El 2006 i el 2007 va guanyar el premi Climent Rollan de Calafell. El 2008 va guanyar el premi de relats Joescric amb La garsa.

Ha publicat els relats generals del llibre Garrotxa, patrocinat pel Consell Comarcal i la Caixa (Ediciones Ecuador 2005); el conte El mestre al llibre Percepcions (Montcada Comunicacions 2005); el conte La bruixa bona a la Selecció de Relats en Català (Edicions la Quadriga 2005); els contes Una proposta humida i La cadira al llibre 10×10 microrelats (Edicions la Quadriga 2006); el conte Falciots al llibre Relats (Ajuntament de Constantí 2005). També La ruta del tresor de la Generalitat Republicana, dins Històries de la Història (Ajuntament de Constantí 2006); La bruixeria i la màgica, dins Històries verdaderes (Ajuntament de Constantí 2007); i el recull de contes La garsa (Fundació Drac-Palma 2013). El 2014 és finalista del Tercer Premi Gregal de Novel·la Històrica i la Revista de creació literària Inèdits li publica el conte La corda

Un petit tast de Les Sopes

Alt, de rostre vermellós i cabell ros, en Robert Soler estava molt neguitós. La causa era que  la  seva dona, la Rosa Riba, de vint-i-tres anys, estava malalta de còlera. Un pidolaire havia empestat la font de la Plaça Major de Sant Jaume de Domenys i la gent es moria enmig de mals de ventre, vòmits i diarrees. L’Ajuntament havia disposat que s’eliminessin els femers, que es matessin les gallines i els conills i, sobretot, que es bullís l’aigua. Al capdavall del pont que donava entrada al poble hi havia una caseta, on l’agutzil fumigava amb sofre els viatgers per desinfectar-los, però feia dies que no arribava ningú. Cap viatger es volia aturar en un poble on l’epidèmia s’estenia. Cada vegada hi havia més malalts i cada vegada eren més les persones que es morien de mal de ventre.

Dins del llit, la Rosa s’arrupia a sí mateixa amb les mans a la cintura, obria els ulls d’una manera que semblava voler llançar les òrbites, les gotes de suor li baixaven rostre avall, tenia els cabells formats com un fregall d’espart i bufava de suor i de dolor. Si aconseguia sortir del llit, com podia, s’arrossegava cap a la comuna penjada al costat del balcó, on estava hores. A vegades no hi arribava i deixava els excrements en el terra.

Quan veia la merda a terra el seu home trencava a suar, cridava enfurismat, agafava el cubell d’aigua calenta que tenia preparat i ho netejava, mentre feia basques per la pudor a podrit escampada a l’aire. Aquella feina li feia perdre els estreps i en comptes de sentir compassió per la malalta li provocava odi. Ajuntava les mans i mirava el sostre amb els ulls humits i es preguntava com era possible que un dia llunyà hagués desitjat amb passió aquell ésser repugnant.

—Ets una porca!!! —cridava, amb les mans obertes i el rostre irat—. Encara fas les coses més difícils —prosseguia, amb cara de fàstic—: Ets una verra fastigosa que et comportes com una bèstia. Jo també n’he estat, de malalt, i no he fet aquestes coses.

—Ajudeu-me Déu —somicava la noia, la qual veia que per part dels de la terra no obtindria socors.

Els repics llargs i sostinguts de les campanes entraven per la finestra per anunciar que una altra ànima havia marxat per culpa de l’epidèmia i l’ànim encara se li encongia més. Llavors començava a tenir por i pensava en el moment en el qual els repics de les campanes donarien l’avís de la seva mort. Gemegava de dolor i de por a la mort. Buscava el raig de llum solar que entrava polsegós per la finestra en busca d’una escalfor que pensava divina. Agafant-se a les parets, de genolls o arrossegant-se, la malalta sortia de la comuna per rebre de dret la claror del dia, coses que en el seu estat li provocaven mal de cap. Sota el balcó el riu s’enduia la merda aigua avall cap al poble veí. La malaltia s’escampava amb l’aigua.

Tornada al llit resava a tota la cort celestial perquè l’alliberés del sofriment. Ho feia a través d’una melopea suau de llargues peticions a una llarga llista de santes. Totes elles amb reconeguts martiris. Després venien els parenostres i les avemaries. Les oracions li calmaven el neguit. Hi havia moments en els quals sentia pena pels descreguts que no tenien a qui encomanar-se. Quan parava de resar, li tornava el dubte del que seria d’ella quan les campanes ja la donessin per morta, i li venia una por espantosa i la suor se li tornava freda. Quan es feia el silenci, era que havia aconseguit dormir-se, però durava poc. Els atacs de dolors ventrals la despertaven i l’amaraven de suor. Llavors començava a queixar-se i a gemegar. Entre sofriments obria els ulls mig entelats i s’adonava que el sol s’havia amagat i que tot era fosc.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 6 – Octubre 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s