Adéu, Caterina! de M. Victòria Lovaina

M. Victòria Lovaina – Biografia literària

M Victòria Lovaina - foto

M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959). Diplomada en Magisteri i llicenciada Ciències de l’Educació. Imparteix llengua catalana en un Institut d’Ensenyament Secundari. Ha cursat diversos cursos de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
Ha obtingut diversos guardons literaris com el Districte Cinquè, Barcelona (2005); de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); de Novel·la Joescric, Palma (2008); de narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009); finalista del premi Víctor Mora, l’Escala (2009); premi de novel·la breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011); el Soler i Estruch de Castelló de la Ribera, València (2012) i el Ferran Canyameres de relat breu a Terrassa (2015).
Té editades les novel·les Amb ulls de nina, portal Joescric, Palma de Mallorca (2008), Dietari de Les Gorges, Editorial Saragossa, Barcelona, 2009 i Pell de Gat, Ed. El Bullent, Picanya, (2013). També compta amb alguns relats curts publicats en edicions col·lectives.

Així comença Adéu, Caterina!

Quan la directora de la biblioteca Mas Pins, Caterina Doliu, va anunciar davant la premsa local que el fantasma havia tornat, va fer un lleuger somriure murri i després es va mirar les ungles discretament, com si es volgués arreglar una pell que li fes nosa.

Els periodistes, àvids d’informació, demanaven detalls: a quina hora ha arribat?, com ho han sabut?, com s’ha manifestat la presència aquest any? Tot un doll de preguntes que la Caterina Doliu s’esforçava a respondre amablement sense abandonar la seva innocent mirada.

Tothom sabia que la biblioteca Mas Pins havia rebut la visita d’un fantasma durant les anteriors festes nadalenques. Alguns agosarats s’atrevien a afirmar que aquest fet havia influït significativament en les visites i en els nombrosos préstecs que durant l’any havia tingut la biblioteca. Altres especulaven sobre els orígens del fenomen i comentaven que el fet estava relacionat amb morts violentes ocorregudes a l’antic Mas Pins, en els terrenys dels quals havia estat construïda la biblioteca.

Però ningú, ni tan sols els més saberuts, coneixien amb certesa les raons que van portar l’esperit, o el fantasma, com popularment es va anomenar, a visitar la biblioteca Mas Pins i provocar, no només que el personal anés de corcoll durant uns dies, sinó una mena de revolució lectora a la ciutat. I tothom continuaria en la ignorància si no fos per aquest narrador que, gràcies al poder de l’omnisciència, explicarà els fets tot posant nom i cognoms als protagonistes i concretant els pèls i senyals de l’interessant succés.

El fantasma no era més que l’esperit del vell Sebastià Pons que es va instal·lar a la biblioteca Mas Pins un vespre de Sant Esteve amb la intenció d’acomiadar-se de la Caterina Doliu, la bibliotecària amb la qual el senyor Pons havia establert una especial relació de complicitat durant el darrer any.

Els fets van passar poca estona després que l’home patís aquell cobriment que va fulminar-lo més que no ho havien fet les paraules que va pronunciar el seu fill mitjà quan ja els canelons, el rostit i els torrons d’aquell any feien via avall. Aleshores en Sebastià Pons remullava amb placidesa una neula dins una copa de cava, l’home tenia un mig somriure babau davant la neula que s’estovava i llavors el cràpula del fill mitjà, afartat, torrat i amb un punt d’eufòria, va dir allò de que quan falti el papa jo crec que és millor vendre’ns la casa i l’apartament de la platja i repartir-nos, com a bons germans, la generosa picossada que ens donaran.

—No creguis, tal i com està la bombolla immobiliària… —va dir el petit davant l’assentiment del gran que sempre hi havia confiat molt, en especial des que el noi havia acabat Econòmiques i li resolia tots els embulls amb hisenda.

I llavors, en Sebastià Pons, amb la neula estovada i la moral feta pols, es va deixar anar lentament sobre el cos d’aquella altra velleta que no recordava haver vist mai, la consogra de part del seu fill gran, li semblava que havien dit, i va morir.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 7 Selecció d’autors “Concurs biblioteques”– Gener 2016

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s