Finestres que aturen la foscor, d’Enric Bassegoda

Biografia literària – Enric Bassegoda

Enric Bassegoda - foto

Enric Bassegoda Pineda (Figueres, 1977), tot i que nascut a Figueres, es va criar a Espolla i actualment resideix a Girona. És doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Girona i llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya i actualment treballa com a professor d’ensenyament secundari. És autor de diversos articles i estudis sobre autors i obres de literatura catalana medieval publicats en diferents mitjans. Col·labora de manera habitual a la pàgina web de ressenyes literàries El Biblionauta i a la revista-almanac del mateix nom. Pel que fa a la creació literària, és autor del relat Llers, 1939 a l’antologia Catalunya mítica de l’editorial OrcinyPress.

Twitter: @ebassegoda

Obrint Finestres que aturen la foscor

No havia tornat a la biblioteca de la universitat des que vaig acabar la carrera, no n’havia tingut ganes ni tampoc la necessitat. Fins avui. El cas és que m’he hagut de reciclar i aprofitar totes les oportunitats que se m’obren davant la manca de projectes per a un arquitecte especialitzat en habitatges com sóc jo. Aquesta oportunitat, que només és un minso complement a la poca feina que tinc, me la va passar un bon amic i consisteix a escriure un article bimensual per a la secció d’arquitectura d’una revista especialitzada en art contemporani. Anteriorment, a través d’internet, m’havia pogut informar de tot allò que necessitava per escriure’ls, però en aquesta ocasió he de consultar uns llibres que només puc trobar a la Biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, que té un fons extens i sobretot té els llibres que necessito sobre el tema que vull tractar i que, gràcies al catàleg en línia, ja tinc localitzats.

Arribo a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, sempre m’ha semblat un edifici peculiar, dual. Per un costat sembla un ministeri d’un antic país comunista, i per l’altre és un edifici curiós amb les formes arrodonides de l’ampliació de l’arquitecte Coderch, que li atorga primer un gran contrast i segon, dignifica el conjunt i converteix el que seria un edifici lleig, en un conjunt que mostra el que ha estat l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle XX. Llàstima que Coderch s’oblidés de la llum natural, perquè el seu interior és fosc i els passadissos ondulants li prenen la poca llum exterior que hi pugui entrar.

Dins de l’edifici, a la part més antiga, hi ha la biblioteca d’arquitectura, un espai agradable i, sobretot, funcional. La biblioteca sí que és lluminosa i molt diàfana, contràriament al que passa amb l’ampliació de l’edifici. Recordo que s’hi podia treballar amb assossegament i sense cap sensació d’estar enclaustrat i per aquest motiu difícilment hi podia haver un passadís com el de la tesi d’en Ross de la sèrie Friends, que fos aprofitat per trobades furtives de parelles durant les tardes de tediós estudi. Per a aquestes pràctiques, els estudiants més valents havien d’anar al lavabo o aprofitar algun dels racons que les corbes dels passadissos de la part nova podien oferir. Amb tot, jo no era massa d’estar-me a la biblioteca, només hi anava quan en tenia necessitat, ja que al pis que compartia, quan estudiava, disposava de la tranquil·litat necessària i m’era molt més fàcil concentrar-me. Aquí, tot eren estímuls que em distreien: un soroll, una persona que passava, una idea sobre un llibre, el bar…

Mentre entro a la biblioteca constato que està poc concorreguda: és normal en un dissabte allunyat dels períodes d’exàmens. Els bibliotecaris estan més pendents de les pantalles dels ordinadors que no pas d’atendre usuaris. Les taules estan pràcticament buides, només unes poques persones ocupen espais allunyats unes de les altres. L’ordre és absolut i el silenci només és trencat per les meves passes. I jo, ara que hi entro, ja no penso ni en l’edifici racionalista, ni en els totxos vermells de l’ampliació de Coderch, ni en els canvis que hi he notat de quan estudiava, ni tan sols en els pocs joves estudiants que hi ha. Tot s’ha allargat, deformat, difuminat i finalment fusionat cap a un punt de fuga, que ha anat prenent una nova forma i s’ha convertit en una visió idealitzada d’ella, la Laia, asseguda, amb uns apunts presos en folis blancs i tinta blava al davant, que estaven flanquejats per la carpeta blava de la universitat i uns llibres.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 7 Selecció d’autors “Concurs biblioteques”– Gener 2016

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s