La presó de llibres, d’Alícia Gili

Biografia – Alícia Gili

Alícia Foto - Alícia Gili - num 6

Alícia Gili és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: L’últim esglaó, Una mort d’amor, Pagava la pena morir, Amor d’amo (Premi Ciutat de Banyoles).

Sa mare deia que si treballava en una secta, perquè això d’africanista sonava molt estrany, i si parlem de tema friki ja superava els límits. Però quan va sortir la seva primera novel·la, Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres (Premi Ciutat de Lleida 2006), i després el 2010 va sortir la seva segona novel·la Premi Columna Jove: El camí del Bandama Vermell, sobre els nens soldats a Costa d’Ivori, la bona dona va pensar que això de les sectes aquestes de sa filla tenia futur i tot. Pobra, s’equivocava!!!

http://sionia.blogspot.com.es/

Primeres línies de La presó de llibres

La biblioteca feia olor de vell, resclosit, humit. Però també feia olor de paper i pols. Era una sala llòbrega i petita. En un costat hi havia un púlpit des d’on el pare Miquel els vigilava. Les taules de fusta, ratllades i gastades pels molts anys d’ús, tenien unes petites làmpades modernistes de colors blaus i verds que desentonaven amb aquell lloc trist. Les finestres tenien reixes, la porta tenia reixes. Els llibres estaven tancats en armaris amb reixes, com si fossin presoners. Tan presoners com nosaltres -va pensar en Jaume.

Els seus dits resseguien les traces que un insecte del paper havia deixat en una bíblia vella i enorme. Aquell era l’únic llibre que podien consultar sense permís. Estava sobre un faristol, de fusta corcada, al mig de la sala. Cada tarda, durant l’hora de lectura, algun dels nois que hagués comès una infracció, era obligat a llegir versicles durant més de dues hores, aguantant aquell llibre enorme. De seguida els braços defallien i la veu s’entretallava sota la mirada eixuta i desdenyosa del pare Miquel.

Ell no estava a la biblioteca pels llibres. Cadascuna de les nits que aconseguia escapar-se del dormitori comunitari dels nois i esmunyir-se per davant del dormitori del germà que vigilava la sala, amb l’ai al cor, sabent que si l’enxampaven el càstig seria terrible, no era pas perquè li agradessin els llibres. Estava allí per aquell petit finestral enreixat que donava al patí i d’on provenia la llum de la lluna plena amb la qual ara llegia.

S’havia assegut amb les cames creuades i recolzava el llibre sobre els genolls. No li agradava llegir aquell llibre que tants cops havia estat l’instrument del seu càstig. I tanmateix, mentre esperava, nerviós i espantat, havia après que llegint el neguit era de més bon passador. Rellegí aquell passatge que parlava d’amor i de comprensió, i es preguntà com els pares de l’hogar podien apreciar tant aquell llibre, si dins d’ells només hi havia odi i incomprensió. Sentí un soroll, i el pit començà a anar a cor què vols. Entre espantant i content es preguntà qui seria el qui s’apropava per l’altra banda de l’enreixat. Amb alleujament veié el rostre infantil il·luminat per la lluna. Una tos sorollosa interrompé el silenci quiet i fosc de la nit, i el noi mirà al seu voltant esperant el moment del desastre. La nena tragué un mocadoret de sota la màniga de la seva camisola de dormir. Ell no pogué estar-se de veure com es tenyia de vermell.

—Has de demanar pel metge, Gisela —digué ell amb veu molt fluixeta. La nena obrí molt els ulls i negà.

—Cap de les noies que han portat a la infermeria no han tornat mai, Jaume —va replicar. El noi assentí. Tots els nens de l’hogar tenien pànic de la infermeria. Tossies una mica, i a la setmana algun germà deia que havies mort de tos ferina. El noi s’aixecà la camisa i dels calçotets tragué una botelleta petita. Amb paciència havien aconseguit fer un petit forat en una cantonada de la reixa. Amb molta cura passà la petita botelleta verda pel foradet.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 7 Selecció d’autors “Concurs biblioteques”– Gener 2016

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s