Silenci de dames, de M. Rosa Dachs

M. Rosa Dachs i Peitiví – Biografia literària

M Rosa Dachs - foto

M. Rosa Dachs (Ripoll, octubre 1962) és diplomada en Magisteri i coordinadora del club de lectura de la biblioteca Emilia Xargay, des de la seva creació el gener del 2011. És membre del jurat del concurs literari Sant Jordi de Sarrià de Ter. L’any 2010 publica del llibre “ECLIPSI. Una manera de viure el càncer”, amb un total de sis reimpressions. En solitari li agrada reflectir les seves emocions, sentiments, i pensaments, tot allò que veu al seu voltant i que distorsiona amb la ploma sobre un paper en blanc, o amb un pinzell il·lustrant imatges. Ha vist recompensada la seva tasca obtenint premis en diversos certàmens literaris i en concursos de dibuix. Col·labora en alguna revista d’àmbit local, a través d’articles de difusió o d’actualitat.

Així comença Silenci de dames

Per a mi era difícil sobreposar-me al meu caràcter esquerp i reservat, al meu tarannà tímid i vergonyós, i al meu posat eixut i callat. M’era prou complicat trobar un punt entremig on em sentís tranquil·la i còmoda per atendre amb correcció les persones i establir-hi una relació discretament sociable i educada, natural, basada en el respecte. Fins i tot, si m’era possible i els ànims m’ho permetien, malbaratava un xic de simpatia, però així que les circumstàncies m’ho permetien, defugia amb poques paraules qualsevol enrenou que se’m presentés i que desbaratés, en poca estona, aquell ambient avinent i tranquil on jo em sentia a gust.

M’esforçava per no despertar l’interès ni l’atenció de ningú. Marcava amb cautela, però alhora amb fermesa, un distanciament que no permetia que ningú el traspassés, i no atorgava cap llicència d’intromissió per xafardejar dins la meva intimitat. Sense fer gaire soroll, m’apartava de la gent, i em refugiava cofoia en el meu petit món, el que havia creat quasi a esquenes de la realitat. M’agradava viure envoltada de llibres, estar rodejada de llibres, sempre o quasi sempre buscava la seva companyia, i quan intuïa que algú provava de tafanejar la meva vida, m’apartava a corre cuita. Així que podia cercava la quietud d’aquell univers irreal imprès sobre paper.

Darrerament però, havia aparegut una sensació nova, desconeguda, que arribava a ser incòmoda: percebia la solitud, que tant havia perseguit, com una càrrega feixuga. En aparença, tenia tot el que desitjava i el que sempre havia buscat: una bona feina, una vida sense preocupacions i maldecaps, d’una simplicitat exagerada, resumida en una monotonia apàtica, i sense cap esdeveniment rellevant per destacar. Amb els anys, també m’adonava que no tenia res ni a ningú, i aquesta soledat, que esdevenia cada dia més carregosa, m’aclaparava i m’amoïnava.

Per això aquell vespre quan vaig sentir amb nitidesa que les campanes del rellotge, situat dues travessies més avall, tocaven tres quarts de vuit, em vaig començar a neguitejar. Dintre de quinze minuts ja podria tancar les portes de la biblioteca, agafar l’abric i marxar cap a casa.

Aquell dia a darrera hora estava quasi sola, només tenia la lleu companyia del silenci gasiu que m’envoltava, i callat sense fer remor, em molestava i m’anguniejava.

Per alleugerir un xic els nervis, la por i l’ambient opressiu, que darrerament apareixia quan arribava l’hora de plegar, aprofitava l’estona, abans de passar la clau al pany i anar-me’n al meu pis, per ordenar els llibres que havien quedat sobre les taules després que els usuaris els haguessin consultat. Amb parsimònia els col·locava un a un al seu lloc, els alineava amb molta cura, i després de deixar-los a les lleixes i omplir el forat que havia quedat en treure’ls, els acaronava amb un precís moviment, resseguint de dalt a baix el llom. Era un costum que tenia des de feia molt anys. Era com si amanyagant lleument el perfil suau, llarg i estret, notant amb claredat cada defecte i advertint els replecs ocasionats pel desgast, en silenci, desitgés mantenir viu el seu tacte entre les meves mans, talment com si intentés establir un vincle subtil i ferm, un lligam invisible i amatent que contribuís a fer perdurar la meva passió per aquells volums emmagatzemats a les lleixes de la biblioteca. Desitjava impregnar-me de la flaire acollidora que es respirava dins aquelles sales curulles de prestatges carregats de llibres.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 7 Selecció d’autors “Concurs biblioteques”– Gener 2016

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

2 thoughts on “Silenci de dames, de M. Rosa Dachs

  1. Aquest tastet de “Silenci de dames”, de M. Rosa Dachs, m’ha arribat al fons ràpidament. Escrit per ser llegit (amb mestria, habilitat) que arriba ràpidament al lector com una injecció intravenosa de gran potència.
    Felicito l’autora i INÈDITS per haver-lo publicat.
    Maria Teresa Galan

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s