Inèdits – Núm 10 – Gener 2017

proves coberta_10bona
Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Després d’un trimestre sense revista, encetem el 2017 amb un nou número d’Inèdits i amb autors que encara no havien publicat amb nosaltres. Aquest primer trimestre d’any comptem amb tres contes que, des de l’Equip editorial, hem considerat interessants i amb plantejaments i estils força diferenciats entre ells. Cosa que ens plau en especial perquè l’aposta de la nostra revista és a favor del conte o relat de ficció per a adults, sigui aquest dins un tractament d’humor, de fantasia, de terror, costumista, policíac, psicològic…

El rei del bricolatge, d’Eva Pelegrí, ens endinsa, mitjançant el conte, en una d’aquelles comèdies d’embolics, on allò que mai no has buscat és el que trobaràs a la vida i on allò de què fuges es converteix en una constant de la teva existència. Perquè… ¿us heu trobat mai que necessiteu marxar de la fressa, del soroll, de l’enrenou, i sembla que no sigui possible? Joan Carrió ha estat l’artista encarregat d’il·lustrar aquesta història i, amb una clara i contundent al·lusió a l’agitació i el renou esmentat, hi col·loca un dels personatges del conte… en plena acció!

La segona lectura que us oferim és obra d’Adriana Díaz Barea, i sota el títol La noia que va robar la torre Eiffel coneixerem el cas insòlit d’una jove, la Sabrina, que viu tancada entre els murs d’una estació de ferrocarrils de París. Per què es troba en aquesta situació? Com va començar? Per què fuig del vigilant i per què aquest sent la necessitat de parlar amb ella? Totes aquestes preguntes aniran obtenint la seva resposta al llarg del relat, i per l’altra banda i de la mà de Laura Guanyabens, gaudirem del traç net i precís d’aquesta estació de ferrocarrils, tot regalant-nos la seva visió de la noia protagonista, una imatge tènue i diluïda.

I per acabar ens trobem amb un conte que es mou en la nostra quotidianitat més immediata. En Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part, de Xavier Costa, la narració comença focalitzant l’atenció en un home, ja gran, que viu en l’edifici de tota la vida però és conscient que ja no coneix cap dels seus veïns: alguns han marxat per millorar, d’altres perquè les circumstàncies els han obligat a fer aquest pas… Només ell i la seva dona pertanyen al primer grup d’estadants que van ocupar la finca en ser construïda i els canvis que hi veu no sempre li agraden. El treball de l’artista Sofia Gómez s’inspira en aquesta línia de la quotidianitat i ens mostra un detall recurrent en el conte i, alhora, un fragment del nostre dia a dia.

Com hem indicat a l’inici, tres contes amb registres i plante-jaments força diferenciats i que esperem us regalin una bona estona de lectura.

Equip editorial

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s