El rei del bricolatge, d’Eva Pelegrí

Eva Pelegrí.

1-eva-pelegri-foto
Són diversos els reconeixements literaris obtinguts per Eva Pelegrí:
– Primer premi “Conte” de narrativa El Puig 2015.
– Primer premi narrativa del VII Premi Literari Narrativa Curta Modest Salse (2015).
– Primer premi de narrativa Foment Martinenc 2015.
– Primer premi Concurs de Relats Breus per a Dones Joana Raspall 2015.
– Segon premi (2015) i primer premi Certamen “Pere Calders”, de Viladecavalls.
– Primer premi 2015 i 2016 Concurs de Contes a la ràdio de Ràdio Nova.
– Segon premi IX PREMI DE NARRATIVA MONTSERRAT ROIG 2015 de Martorelles.
– Primer premi de narrativa ex-aequo premios Cristòfor Aguado i Medina 2016 de Picassent.
– Primer premi 9 d’Octubre de Creació Literària en valencià Sant Vicent el Raspeig.

Primeres línies de El rei del bricolatge

El trepant no havia parat de percudir les parets de la casa durant tota la tarda. Eren les set i la canícula regnava a la ciutat. L’oratge feia vaga, deixant una calma desplaent i aspra. Es respirava un aire ofegós, ple del polsim de dins de les totxanes, i ressec com una madeixa de llana d’acer que s’esqueixa entre els plecs dels dits en fines llimadures i, com si fossin diminuts grans de sorra, queden empegades per tot el cos suós. Quina murga! El veí del Joan tornava a fer obres. Si bé hi havia hagut alguns petits instants de treva i plaer per gaudir del silenci, no havien durat més de cinc segons. I per si fos poc, quan el Joan ja s’anava acostumant a aquesta desagradable simfonia de percussió, un sobtat i fort aürt de maça feia trontollar tota la casa colpejant directament el seu cor.

El Joan vivia sol en un apartament net i molt endreçat i, empedreït a mantenir la seva solteria, ningú l’havia vist mai convidar companyia femenina. És clar que del gènere masculí, tampoc; no perquè ell fos un tipus solitari, sinó perquè més aviat si podia procurava sempre quedar a casa dels altres. Era com si la seva estigués maleïda per l’hora en què “el rei del bricolatge” va adquirir el pis de sota.
Així doncs, el Joan, altre cop, suportava resignat la mala sort de tenir el Daniel com a veí, el qual portava més d’un any reformant el seu pis. La cosa s’havia allargassat, en part perquè si sorgia alguna feina el Daniel ajornava l’obra, i per l’altra perquè aquell pis semblava haver de quedar com el palau d’un xeic àrab. El Daniel s’havia esmerçat en què casa seva fos una mostra de tot allò que ell era capaç de fer. I mentrestant, al Joan només li quedava posar-se un llit al despatx.
El Joan feia vuit anys que treballava en un empresa de prospecció de mercats i que, tot i no ser molt gran, era de les poques que pagava un bon salari als empleats, suficient per sentir-se prou motivat a fer hores extres si calia.
—Demà, senyor Vila, recordi que fumiguen i les oficines romandran tancades durant tres dies. Per cert, ja sé que li ho hauria d’haver dit amb quinze dies d’antelació, però el cas és que a mi també m’ha vingut molt sobtat —va excusar-se la seva secretària—. Em caso i marxo fora —i després d’un sospir i un somriure mal contingut, va prosseguir—. A Nova York. Ho sento, sé que no es fan les coses així, per això acceptaré que em negui la quitança.
—Dona… m’agafa tan desprevingut… Ni tan sols sabia que festejava, vostè —va dir per no callar—. I quan diu que marxa?
—Avui mateix. Ho sento, sé que no es fan les coses així —va repetir—. Vol que truqui a l’agència de selecció de personal? Segur que amb tanta gent que hi ha a l’atur demà mateix té algú encantat de substituir-me.
—Demà fumiguen —sentencià—. Està bé, si no hi ha res a fer… Aquests contratemps passen. També es podria haver mort i això sí que no té remei —i després de pensar-hi una estona, prosseguí—. Millor un anunci a internet, i posi les dades del meu correu personal.
D’aquella conversa ja havien passat més de cinc hores. El Joan havia rebut més de cinquanta sol·licituds a la bústia del seu correu. S’havia llegit i repassat fil per randa tots els consells del decàleg per fer una correcta selecció de personal i, hores d’ara, intentava dur-ho a la praxis.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 10 – Gener 2017

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s