Lectura de “Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part”

Us oferim un fragment de lectura del conte Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part, de Xavier Costa, el darrer conte de l’Inèdits de gener 2017, il·lustrat per Sofia Gómez Barroso.

Anuncis

Sofia Gómez Barroso, il·lustradora de “Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part”

Gaudeixo amb històries de tot tipus, sempre que no guanyin els avorrits de torn, encara que siguin els bons. Una bona novel·la negra sempre és ben rebuda. Sóc fan de la sèrie “L’escurçó negre” i de “Faemino y Cansado”. I si parlem de futbol, parlem de Messi.

Si vols veure el meu treball pots visitar el meu blog: dgomezsof.blogspot.com. Pots seguir-me per facebook i twitter o passar de les xarxes, font de frases motivadores inútils.

I pel disseny: trasgrafica.com.

Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part, de Xavier Costa

Xavier Costa i Milà – Biografia

Xavier Costa i Milà (Cerdanyola del Vallés, 1958). Llicenciat en Filosofia i lletres, per la branca de Ciències de l’ Educació.

Actualment sense activitat professional degut a una invalidesa permanent i absoluta. En la seva època activa és dedicà a la docència, i convertí l’escriptura en eina didàctica. Concursà de forma habitual en els premis que organitzen els ajuntaments del nostre país, obtenint un tercer premi en el concurs organitzat per l’ABI (associació benèfico instructiva) de Montcada i Reixac.

A causa de la disposició de temps de què gaudeix, està treballant en un recull dels seus contes, presentant-los, com una dotzena d’històries breus.

Primeres línies de Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part

Capítol 1

Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part i facilitar vaselina per als afers nimis! La dita “Déu estreny però no ofega” començava a posar-se en entredit! Massa temps que portava practicant allò de “A mal tiempo buena cara”.

Havia vinclat l’espinada per deixar al terra les bosses del súper. Com acostuma a passar quan s’està de pega… les taronges li sortiren rodolant de la bossa, vorera cap avall, i calgué encalçar-les com qui caça gripaus! I mentre, la canalla mirant-s’ho expectant del divertimento i sense que cap d’ells fes cap gest per ajudar-lo!

Mentre s’ajupia l’Antonio remugava, per a si mateix, talment com si resés el rosari: Però és que a la mainada no els ensenyen res ni a l’escola ni a casa? Quin exemple els deuen donar els pares perquè el resultat de l’educació sigui convertir-los en tan brètols? Una bona estirada d’orelles, els caldria! Una plantofada a temps estalviaria disgustos futurs als seus progenitors, però ja s’ho trobaran i després s’exclamaran!

La darrera taronja anà a parar sota un cotxe aparcat i la donà per perduda. Si no fos per la consciència de ser el motiu de les riotes hauria posat genoll a terra per encalçar-la. A la fi, als camals dels pantalons una ombra de pols no hauria desentonat amb les dues llànties que el decoraven. Continua llegint

El qüestionari: menut

En menut va néixer el 2008, quan va decidir que li agradava prou escriure com per dedicar-hi una mica més d’un conte l’any, com havia fet fins llavors; així que va agafar el teclat de l’ordinador i es va posar a pensar alguna cosa. I mira, va quedar finalista del segon premi Miasma.

Des de llavors ha seguit escrivint, amb no tanta regularitat com voldria, ha anat a classes -perquè només els genis ho fan bé sense que els n’ensenyin-, i tot i no dedicar-s’hi vuit hores al dia no es pot queixar, ja que ha sortit en alguna Catarsi, en alguna Lluna en un Cove, al Vint relats de la fi del món, s’ha endut un Ictineu, un Ovelles elèctriques. També ha publicat a l’Inèdits, al Montseny entre llum i boires i al 9 relats per un 9 país. És editor de la revista Catarsi.

 

 

1. Abans de rebre la nostra sol·licitud perquè contestessis aquest breu qüestionari, havies sentit a parlar de la Revista de creació literària Inèdits? I en cas afirmatiu, per quin canal t’havies assabentat de la nostra existència?

m.- Sí, la coneixia. De fet, teniu dos contes meus publicats! Us conec des del primer número, no recordo com. Potser m’ho va dir l’Alícia (Gili)?

Continua llegint