La Diana, mare, de Xavier Marcet i Soler

Xavier Marcet i Soler – Biografia

Xavier Marcet i Soler, nascut a Barcelona l’any 1955, llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, ha fet recerca sobre l’ADN en microscòpia electrònica i ha estat professor de secundària en els àmbits de ciències i matemàtica, actualment escriu novel·la tant en català com en castellà. Ha publicat contes curts: Cinc-cents mil·límetres, No et creguis tot el que diuen, El gust amarg de la Ixel·la i Substància. Recentment ha publicat el llibre: El Blues d’Odisseu on es fusiona la novel·la fantàstica i la novel·la negra. És soci d’ARC, ACEC, El Laberint d’Ariadna i col·labora a “escritores recónditos”. Té publicats llibres de contingut pedagògic.

Així comença La Diana, mare.

La Diana es trobava feliç asseguda en un granit calent i aspre; en Robert, al seu costat, percebia les imatges d’un sol llest per al necessari crepuscle. En Robert havia recollit la Diana sense saber si era encertat fer el que abans s’anomenava auto-stop.

—Mira!

La Diana, esvelta i d’edat madura, va ensenyar a en Robert els solcs dibuixats a la panxa tot apujant-se la samarreta fins als pits. La seva opinió era que pesava com a mínim vuit quilos menys i que aquell fet havia succeït potser massa de pressa. En Robert, més jove que ella, es va sorprendre que la Diana li mostrés la part baixa dels sostenidors.

Tots dos varen tenir l’inevitable atac de riure.

—No has estat mai mare? Vull dir si no tens fills… Vaja!

En Robert, per cortesia, no va preguntar més. El sol es trobava en aquells moments màgics en què té per costum deixar tons vermellosos darrere les muntanyes.

—Podríem anar al càmping!

Efectivament havien vist un cartell que anunciava l’emplaçament d’un càmping amb serveis d’hotel i restaurant.

—Em quedaré com un fideu.

—No és el que volies?

—Aprimar-me? Era un dels objectius, però no l’únic.

—Me n’has de dir el perquè —declarava de sobte en Robert.

I el noi afegia: “d’alguna manera has de pagar el viatge!”

—Com vulguis —va disposar la Diana—. Serà una nova experiència personal aquesta d’explicar històries.

No ha estat fàcil fugir-ne —va comentar la Diana. Encara tenien uns minuts de llum—, ja ho entendràs… lluny de les seves cabrioles… de les seves trampes. He anat a parar on precisament ell es fa fonedís, en el camp, entre els arbres, un antídot per no tornar-se boja —va continuar la Diana ja ficada en el discurs—. En realitat no anava enlloc, fugia espantada de la meva petita, tremolosa i esporuguida desgràcia. Robert, gràcies per recollir-me, te n’estic molt agraïda.

El més fàcil es dir-te que m’he quedat a les portes d’estimar el meu propi fill i encara i així dubto si de veritat l’he acabat estimant de debò. Un fill! Un nadó que abraces i petoneges! El meu propi fill! I és… és difícil d’entendre… una mirada a l’infinit, una llambregada al sol que sempre s’amaga… i segueixes sense comprendre un pilot de coses, Robert, un pilot de coses.

Per on comencem?

Trobareu el conte íntegre a:
INÈDITS NÚM 11 – Abril 2017

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s