M Jesús Royo, il·lustradora de “Leonor i el malestar de l’ésser”

Nascuda a Manresa, és dissenyadora gràfica de professió i ocasionalment fa treballs com a il·lustradora. De petita volia ser pintora, i va pintar i dibuixar, però abandonà aquesta afecció en diverses etapes de la vida; ara, de gran, intenta agafar el llapis i els pinzells per començar de nou. De totes les tècniques gràfiques la que més li apassiona és el gravat artístic. Ha publicat dibuixos per a l’Associació ARC (Associació de Relataires en Català), i diverses portades de llibres.

De moment no té cap blog per informar al voltant de les activitats en què treballa i per mostrar les seves creacions –possiblement acabarà publicant algun dia a la xarxa.

Biblioteques del món: Sainte-Geneviève, París.

Benvolguts bibliòfils, us convidem a fer un tomb per algunes de les biblioteques més espectaculars i singulars del món, de les més clàssiques a les més futuristes i, fins i tot, alguna que ja no hi és, en una nova secció que encetem avui. Alceu els ulls del llibre i deixeu-vos seduir per l’atmosfera d’aquest temples únics del paper i el coneixement.

Marxem a París, a la Biblioteca Sainte-Geneviève.

Declarada monument històric el 1.992, la biblioteca Sainte-Geneviève va ser construïda entre 1.844 i 1.850. Henri Labrouste, arquitecte encarregat de la seva construcció, va fer un prototip de biblioteca pública i edifici funcional, innovador per la seva estructura metàl·lica i simbòlica.


La Biblioteca Sainte-Geneviève, enciclopèdica, interuniversitària i pública, és hereva de les col·leccions de l’antiga abadia de Sainte-Geneviève i conserva entre 1,5 i 2 milions de documents de totes les àrees del coneixement.

El seu fons general es completa amb dos fons especialitzats, el de “Reserva” de documents antics, rars i valuosos, així com el de la “Biblioteca nòrdica” de llengües i cultures Fenno-escandinaves.



http://www.bsg.univ-paris3.fr/
Fotos:Marie-Lan Nguyen.

Leonor i el malestar de l’ésser, de Jordi Ubach

Jordi Ubach – Biografia

Jordi Ubach i Vilarmau (Barcelona, 1976). Escriptor, ha obtingut diversos premis literaris: El meu veí, “Premi Les Millors Pàgines” (Granollers) “El Cafè Turc”, Brau Edicions, 2002; Cap a les cinc de la tarda, Premi Òmnium Cultural (Badalona) 2009; Leonor, Premi Literari Francesc Candel (Barcelona) 2014; Viatge en metro en una nit d’estiu, Premi Literari Torre Llobeta (Barcelona) 2015.

A més, és autor del recull de relats La barana, i de les novel·les: Clara, el somni d’un amor ridícul, Un estiu a Sant Petersburg, El pervertit i Leonor i el malestar de l’ésser.

Primeres línies de Leonor i el malestar de l’ésser

1. Ahir. El vòmit i la vanitat

I bé; res és el que sembla i res del que sembla és en realitat tal com és. És aquesta una realitat sabuda des de temps immemorials. Per tant, crec que no m’hi hauria de capficar gaire. De fet, ningú s’hauria de capficar gaire per res del que passa o deixa de passar en aquest món. O fins i tot pel que fa o deixa de fer, cosa aquesta darrera que capfica a tanta gent, per cert. Perquè, ben mirat, tot plegat val ben poca cosa. Suposo que és el que fa el fet de veure les coses des de fora, des de la distància. És clar que en el meu cas… però què importa el meu cas? Perquè el meu cas no deixa de ser un cas més i, per tant, un cas sense cap mena de rellevància. Potser, fins i tot, encara en té menys que d’altres. En el meu cas, de totes maneres, és més aviat des de dins, que m’ho miro. Miro des de dins el que passa a fora.

I quina importància pot tenir què en pensin els veïns? Pel que fa a mi no en té gens, això ha quedat prou clar. Es veu, però, que per part seva sí que en té alguna, d’importància. M’hauria de fer sentir important, això? Com és allò que diuen… que parlin de tu encara que sigui malament? Bé, tant és. Ni tan sols això ens afecta. Perquè tot són nicieses i banalitats que s’arrepleguen al meu voltant i pertot on miro.

I si mengés vomitaria, però de bilis jo ja no en tinc. A més, vomitar bilis és covard i ridícul. Vomitar s’ha de fer bé, tot i la insignificança del fet en ell mateix. Posats a vomitar, però, sempre és preferible fer-ho com cal. O sigui: amb un bon escampall de menjar a mig digerir. Això és un vòmit! Res de bilis!

La Leonor, per exemple, havia vomitat com cal. Havíem fet l’amor… era amor, allò? No, és clar que no ho era. En tot cas existeix l’amor a un mateix. La resta són purs formalismes que ens fan, com podria dir-ne?… “dignes” als ulls aliens. Continua llegint

El qüestionari: Jaume Cabré

Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947), és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d’ensenyament mitjà en excedència i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Jaume Cabré - FOTO

Durant molts anys va compaginar l’escriptura amb l’ensenyament. Més endavant incorporà una nova faceta professional, la del guionatge televisiu (La granja (1989-1992), Estació d’enllaç (1994-1998), Crims (2000) i els telefilms La dama blanca (1987),  Nines russes (2003) i Sara (2003)) i cinematogràfic (La teranyina (1990), basada en la seva novel·la, Premi Sant Jordi 1984; Havanera (1993)). Avui es dedica íntegrament a la literatura.

La seva feina literària està centrada en la novel·la i el relat; però també ha publicat teatre i un parell de llibres de reflexió sobre l’escriptura i la lectura. Destacar les novel·les La teranyina (Proa, Barcelona, 1984), Senyoria (Proa, Barcelona 1991), Les veus del Pamano (Proa, Barcelona 2004), Jo confesso (Proa, Barcelona 2011) i els llibres de relats Viatge d’hivern (Proa, Barcelona 2000) i el recentment publicat Quan arriba la penombra (Proa, Barcelona 2017).

Jaume Cabré quan-arriba-la-penombra

Ha rebut els principals premis de la literatura catalana a obra inèdita i obra publicada, així com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, pel conjunt de la seva obra i trajectòria. El 2014, va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi en tant que persona destacada pels serveis prestats a Catalunya.

http://jaumecabre.cat/ca/

Font text: aquíaquí

1. Abans de rebre la nostra sol·licitud perquè contestessis aquest breu qüestionari, havies sentit a parlar de la Revista de creació literària Inèdits? I en cas afirmatiu, per quin canal t’havies assabentat de la nostra existència?

JC.- No.

Continua llegint