Leonor i el malestar de l’ésser, de Jordi Ubach

Jordi Ubach – Biografia

Jordi Ubach i Vilarmau (Barcelona, 1976). Escriptor, ha obtingut diversos premis literaris: El meu veí, “Premi Les Millors Pàgines” (Granollers) “El Cafè Turc”, Brau Edicions, 2002; Cap a les cinc de la tarda, Premi Òmnium Cultural (Badalona) 2009; Leonor, Premi Literari Francesc Candel (Barcelona) 2014; Viatge en metro en una nit d’estiu, Premi Literari Torre Llobeta (Barcelona) 2015.

A més, és autor del recull de relats La barana, i de les novel·les: Clara, el somni d’un amor ridícul, Un estiu a Sant Petersburg, El pervertit i Leonor i el malestar de l’ésser.

Primeres línies de Leonor i el malestar de l’ésser

1. Ahir. El vòmit i la vanitat

I bé; res és el que sembla i res del que sembla és en realitat tal com és. És aquesta una realitat sabuda des de temps immemorials. Per tant, crec que no m’hi hauria de capficar gaire. De fet, ningú s’hauria de capficar gaire per res del que passa o deixa de passar en aquest món. O fins i tot pel que fa o deixa de fer, cosa aquesta darrera que capfica a tanta gent, per cert. Perquè, ben mirat, tot plegat val ben poca cosa. Suposo que és el que fa el fet de veure les coses des de fora, des de la distància. És clar que en el meu cas… però què importa el meu cas? Perquè el meu cas no deixa de ser un cas més i, per tant, un cas sense cap mena de rellevància. Potser, fins i tot, encara en té menys que d’altres. En el meu cas, de totes maneres, és més aviat des de dins, que m’ho miro. Miro des de dins el que passa a fora.

I quina importància pot tenir què en pensin els veïns? Pel que fa a mi no en té gens, això ha quedat prou clar. Es veu, però, que per part seva sí que en té alguna, d’importància. M’hauria de fer sentir important, això? Com és allò que diuen… que parlin de tu encara que sigui malament? Bé, tant és. Ni tan sols això ens afecta. Perquè tot són nicieses i banalitats que s’arrepleguen al meu voltant i pertot on miro.

I si mengés vomitaria, però de bilis jo ja no en tinc. A més, vomitar bilis és covard i ridícul. Vomitar s’ha de fer bé, tot i la insignificança del fet en ell mateix. Posats a vomitar, però, sempre és preferible fer-ho com cal. O sigui: amb un bon escampall de menjar a mig digerir. Això és un vòmit! Res de bilis!

La Leonor, per exemple, havia vomitat com cal. Havíem fet l’amor… era amor, allò? No, és clar que no ho era. En tot cas existeix l’amor a un mateix. La resta són purs formalismes que ens fan, com podria dir-ne?… “dignes” als ulls aliens.

Havíem follat al llit del meu petit dormitori. Deixeu-me dir follar i no fer l’amor, ja he deixat prou clar que allò no era pas amor. A més, l’expressió “fer l’amor” comporta una sèrie de connotacions que no m’agraden i no es corresponen a la realitat. Però follar… no ens acosta massa aquesta paraula a la resta d’animals? Sona vulgar i… buida, sí, aquesta és la paraula. Follar, dit d’aquesta manera, sona com un acte buit i intranscendent, però alhora també més proper al món real on vivim: un món animal i salvatge on hi regna el més preciós del desordres i… Però això ara no ve al cas. Prou!

Tornem-hi. Havia insistit, ella i no jo, que em corregués a la seva boca. I bé, tot just s’havia empassat el meu esperma que amb prou feines va tenir temps d’aixecar-se del llit i vomitar a terra. Jo, tan atent com sempre, em vaig incorporar amb pretesa i li vaig aguantar el cap mentre treia restes del sopar barrejades amb el meu semen. Una barreja ben curiosa…

Trobareu el conte íntegre a:
INÈDITS NÚM 11 – Abril 2017

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s