La cadira de les bruixes, d’Alícia Gili

Alícia Gili – Biografia

Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i que ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de compilació de relats. La seva mare deia que si treballava en una secta, perquè això d’africanista sonava molt estrany i si parlem de tema friki ja superava els límits. Però quan la seva primera novel·la, amb coautoria amb Sílvia Romero, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, va obtenir el Premi Ciutat de Lleida 2006 i la seva segona novel·la, El camí del Bandama vermell, sobre els nens soldats a Costa d’Ivori i també amb coautoria amb Sílvia Romero, va ser premiada amb el Premi Columna Jove, la bona dona va pensar que això de les sectes tenia futur. Pobra, s’equivocava!

http://sionia.blogspot.com.es/
@eowin32002

Així comença La cadira de les bruixes

Acabo de fer vuitanta-nou anys i demano a Déu nostre Senyor tenir prou forces per acabar aquesta història. Érem al voltant de la Mare de Déu d’Agost, quan a les set ja es fa fosc, que va tenir lloc, i la començo de memòria, tan verídica com que tots els vilatans la recorden com si fos avui, i espero que aquesta breu, però interessant història quedi registrada en les memòries d’aquells que sempre volen aprendre quelcom d’allò que llegeixen!

Era ja l’hora de ponent quan el peó s’assegué sobre la cadira de les bruixes. Li agradava aquell lloc. Era un roquissar dalt d’un espadat des d’on podies albirar tota la plana de Lleida. Des dels antics ibers, que ja es reunien allí per agrair les benaurances de la deessa de la terra, fins als trabucaires, que des de la Primera Guerra Carlista ja preparaven des d’aquella talaia privilegiada les seves ràtzies, la cadira de les bruixes havia acollit els delits i desitjos de molts homes i dones. Continua llegint

Anuncis

El qüestionari: Xavier Valeri

Xavier Valeri – Biografia

En Xavier Valeri (Sant Joan les Fonts, 1958), escriu des de 1990. Des de 2008 és el delegat del Diari de Girona a la Garrotxa i al Ripollès. En la seva part literària ha col·laborat als portals Relats en Català i Joescric. Va ser finalista del premi de novel·la curta Just M. Casero el 2004 (Girona) amb El crit del bouer. El 2005 va guanyar el premi de relats El Viari a Sant Cugat del Valles, amb Les barques. El 2007 va guanyar el premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú amb La filla. Va ser finalista amb dret a publicació dels premis literaris de Constantí el 2005, 2006 i 2007. El 2006 i el 2007 va guanyar el premi Climent Rollan de Calafell. El 2008 va guanyar el premi de relats Joescric amb La garsa. El 2014 és finalista del Tercer Premi Gregal de Novel·la Històrica.

En Xavier ha col·laborat amb Inèdits en un parell d’ocasions amb contes com La corda i Les sopes, ha acceptat dedicar-nos uns minuts per respondre el nostre Qüestionari.

1. Abans de rebre la nostra sol·licitud perquè contestessis aquest breu qüestionari, havies sentit a parlar de la Revista de creació literària Inèdits? I en cas afirmatiu, per quin canal t’havies assabentat de la nostra existència?

XV.- Vaig saber de l’existència d’Inèdits pel Facebook. Ja ho vaig saber des del primer número. No sabeu el que em satisfà que tingui continuïtat. Ara ja fa una mica de temps.

Continua llegint

Pilar Campmany, il·lustradora de Les adaptacions

Pilar Campmany – il·lustradora

De la meva passió

A vegades intento recordar en quin moment em va començar a seduir el dibuix i la pintura; no ho puc recordar amb exactitud, però sí que tinc clar que no es va iniciar tan sols pel fet d’haver assistit a l’Escola Massana o a tallers d’art; la meva afecció ve de molt més lluny, dels primers anys de la meva infantesa. Potser va aparèixer o créixer la tarda en què al col·legi una monja em va dir “Pilar, deixa el ganxet i els brodats i posa’t a dibuixar; això és el que t’agrada”. Li vaig fer cas, i a partir d’aquell moment vaig començar a robar colors a l’arc de Sant Martí i a mirar amb els ulls del cor els traços, les textures i els colors; vaig permetre que els magentes m’incendiessin el cor, els maragdes m’oferissin paradisos gemats, i els canyelles i torrats em duguessin l’olor de la terra mullada…

Puc dir, amb satisfacció, que de la meva passió vaig aconseguir fer-ne la meva professió fins que més endavant vaig dedicar-me a la docència. Els llapis i els pinzells van ser el meu mitjà de vida durant molts anys. Actualment ja no pinto tant, però encara aprofito qualsevol ocasió per obrir un tub de pintura o improvisar un traç; mentre creo, em sento viva.

I és per això que quan la revista “Inèdits” em va demanar que il·lustrés el text del meu benvolgut company de Relats en Català, Joan Gausachs i Marí, vaig acceptar de seguida, em vaig sentir afortunada.

Pilar Campmany i Piqué
Gener del 2018

Les adaptacions, de Joan Gausachs i Marí

Joan Gausachs – Biografia
Joan Gausachs - foto

En Joan Gausachs i Marí va néixer —tal i com ja ho va indicar en les dues anteriors participacions a Inèdits— a la barriada d’Horta (Barcelona) el dijous 15 de gener de 1942. Tal com era costum a l’època ho va fer a casa. Bé, això li ho han dit sempre, doncs ell, per més que s’hi esforça, no pot recordar-ho.

L’any 2005, a la tendra edat de 63 anys, se li va despertar la dèria d’escriure una mica —dèria que tenia adormida des de feia bastant temps—. L’any 2008 va començar a penjar algun dels seus relats a Relats en català (R.C.) L’any, possiblement 2010, es va associar a l’Associació de relataires en català (ARC)

Si parléssim dels seus èxits literaris ja hauríem acabat; mai, mai, però mai, ha guanyat res de res, tan sols ha estat finalista cinc vegades de vuit participacions en el Premi Víctor Mora de Narrativa Breu de L’Escala. El fet de no haver guanyat mai res de res, ell no creu que el problema sigui seu, més aviat considera que els jurats en tenen la culpa.

Ah! No es pot deixar de fer constar que diversos autors de Relats en català, han tingut l’honor de compartir llibres col·lectius amb ell.

Primeres línies de Les adaptacions

Qui més qui menys ha sentit a parlar de que la majoria de les adaptacions cinematogràfiques de novel·les d’èxit, acostumen a tergiversar bastant el seu contingut, cosa que normalment desagrada als autors.

Doncs ara us explicaré que tinc un amic… com us diré? Un amic d’aquells de tota la vida, un amic a qui estimes com si fossis tu mateix, al qual li va passar un cas similar. Similar, similar, potser és exagerar una mica, la veritat no és pas que li volguessin adaptar una obra per al setè art. La cosa és un xic més senzilla: en Jan Gim, el meu amic, havia escrit uns “Pastorets” dels quals n’estava molt cofoi i els va deixar llegir a un amic seu, director de teatre d’aficionats. L’Albert Bertran, l’amic del meu amic, li fa oferir de representar-los però, i aquí està el “però”: caldria fer uns petits retocs.

El pobre Jan va quedar ben atabalat amb tants retocs i del seus trasbalsos en podríem fer un relat que es podria titular…

Continua llegint