La cadira de les bruixes, d’Alícia Gili

Alícia Gili – Biografia

Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i que ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de compilació de relats. La seva mare deia que si treballava en una secta, perquè això d’africanista sonava molt estrany i si parlem de tema friki ja superava els límits. Però quan la seva primera novel·la, amb coautoria amb Sílvia Romero, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, va obtenir el Premi Ciutat de Lleida 2006 i la seva segona novel·la, El camí del Bandama vermell, sobre els nens soldats a Costa d’Ivori i també amb coautoria amb Sílvia Romero, va ser premiada amb el Premi Columna Jove, la bona dona va pensar que això de les sectes tenia futur. Pobra, s’equivocava!

http://sionia.blogspot.com.es/
@eowin32002

Així comença La cadira de les bruixes

Acabo de fer vuitanta-nou anys i demano a Déu nostre Senyor tenir prou forces per acabar aquesta història. Érem al voltant de la Mare de Déu d’Agost, quan a les set ja es fa fosc, que va tenir lloc, i la començo de memòria, tan verídica com que tots els vilatans la recorden com si fos avui, i espero que aquesta breu, però interessant història quedi registrada en les memòries d’aquells que sempre volen aprendre quelcom d’allò que llegeixen!

Era ja l’hora de ponent quan el peó s’assegué sobre la cadira de les bruixes. Li agradava aquell lloc. Era un roquissar dalt d’un espadat des d’on podies albirar tota la plana de Lleida. Des dels antics ibers, que ja es reunien allí per agrair les benaurances de la deessa de la terra, fins als trabucaires, que des de la Primera Guerra Carlista ja preparaven des d’aquella talaia privilegiada les seves ràtzies, la cadira de les bruixes havia acollit els delits i desitjos de molts homes i dones.

De dalt estant veuria arribar la tartana del correu pel camí de Lleida, quan girés la darrera corba abans de fer la pujada del poble. Li donaria prou temps per baixar fins a l’encreuament de camins on tots els mossos venien a cercar el correu per anar a la Granadella, Juncosa, l’Albagés, el Cogul i Torrebesses. La tartana, que trigava més de sis hores a fer el camí des de Lleida fins a la creu de terme, portava el correu només fins allí.

Cadascun dels peons prendria un camí. Ell aniria pel vell camí del Cogul, però preferia veure caure el sol des de la seva talaia tan especial abans de començar la feina. Veure el sol i, potser, a ella.

Vivia en una de les coves, aquelles que, ja feia anys, havien abandonat els guerrillers carlistes quan s’amagaven per fer els seus assalts. Sovint, quan ja portava el fardell ple de correu camí cap al Cogul, la veia sortir de nit, amb els seus llargs cabells negres i aquells ulls que semblaven una espurna d’una estrella caiguda, pels boscos a l’entorn de la Serra d’en Jaume. Deien que era mig bruixa, així que el peó pensà que aquelles nits de lluna plena que la veia voltar per rocs i matolls, devia cercar plantes i altres estris pels seus encanteris.

Però el sol ponent ja arribava amb la tartana llunyana, i la noia no havia aparegut. Veié que el farmacèutic i el sacerdot baixaven a trobar-se amb la tartana, eren dels pocs que sovint rebien correu en el poble. S’aixecà amb una mica de recança. Li haguera agradat poder veure-la un altre cop, encara que fos de lluny. La noia era esmunyedissa i no li agradava gaire la gent.

Trobareu el conte íntegre a:

INÈDITS NÚM 13– Gener 2018

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s