Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part, de Xavier Costa

Xavier Costa i Milà – Biografia

Xavier Costa i Milà (Cerdanyola del Vallés, 1958). Llicenciat en Filosofia i lletres, per la branca de Ciències de l’ Educació.

Actualment sense activitat professional degut a una invalidesa permanent i absoluta. En la seva època activa és dedicà a la docència, i convertí l’escriptura en eina didàctica. Concursà de forma habitual en els premis que organitzen els ajuntaments del nostre país, obtenint un tercer premi en el concurs organitzat per l’ABI (associació benèfico instructiva) de Montcada i Reixac.

A causa de la disposició de temps de què gaudeix, està treballant en un recull dels seus contes, presentant-los, com una dotzena d’històries breus.

Primeres línies de Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part

Capítol 1

Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part i facilitar vaselina per als afers nimis! La dita “Déu estreny però no ofega” començava a posar-se en entredit! Massa temps que portava practicant allò de “A mal tiempo buena cara”.

Havia vinclat l’espinada per deixar al terra les bosses del súper. Com acostuma a passar quan s’està de pega… les taronges li sortiren rodolant de la bossa, vorera cap avall, i calgué encalçar-les com qui caça gripaus! I mentre, la canalla mirant-s’ho expectant del divertimento i sense que cap d’ells fes cap gest per ajudar-lo!

Mentre s’ajupia l’Antonio remugava, per a si mateix, talment com si resés el rosari: Però és que a la mainada no els ensenyen res ni a l’escola ni a casa? Quin exemple els deuen donar els pares perquè el resultat de l’educació sigui convertir-los en tan brètols? Una bona estirada d’orelles, els caldria! Una plantofada a temps estalviaria disgustos futurs als seus progenitors, però ja s’ho trobaran i després s’exclamaran!

La darrera taronja anà a parar sota un cotxe aparcat i la donà per perduda. Si no fos per la consciència de ser el motiu de les riotes hauria posat genoll a terra per encalçar-la. A la fi, als camals dels pantalons una ombra de pols no hauria desentonat amb les dues llànties que el decoraven. Continua llegint

El qüestionari: menut

En menut va néixer el 2008, quan va decidir que li agradava prou escriure com per dedicar-hi una mica més d’un conte l’any, com havia fet fins llavors; així que va agafar el teclat de l’ordinador i es va posar a pensar alguna cosa. I mira, va quedar finalista del segon premi Miasma.

Des de llavors ha seguit escrivint, amb no tanta regularitat com voldria, ha anat a classes -perquè només els genis ho fan bé sense que els n’ensenyin-, i tot i no dedicar-s’hi vuit hores al dia no es pot queixar, ja que ha sortit en alguna Catarsi, en alguna Lluna en un Cove, al Vint relats de la fi del món, s’ha endut un Ictineu, un Ovelles elèctriques. També ha publicat a l’Inèdits, al Montseny entre llum i boires i al 9 relats per un 9 país. És editor de la revista Catarsi.

 

 

1. Abans de rebre la nostra sol·licitud perquè contestessis aquest breu qüestionari, havies sentit a parlar de la Revista de creació literària Inèdits? I en cas afirmatiu, per quin canal t’havies assabentat de la nostra existència?

m.- Sí, la coneixia. De fet, teniu dos contes meus publicats! Us conec des del primer número, no recordo com. Potser m’ho va dir l’Alícia (Gili)?

Continua llegint

Laura Guanyabens, il·lustradora de “La noia que va robar la torre Eiffel”

La Laura és una inquieta manresana nascuda el 1991. Des de petita ja preferia un llapis a una nina. Ben aviat va introduir també els colors i les pintures als seus jocs i manualitats. A l’adolescència es va captivar pel món del còmic, i més concretament pel manga, moment en què va començar les classes de dibuix, passant del dibuix com a joc, a conèixer-lo més tècnicament. En el moment d’escollir carrera no va dubtar a triar la línia artística per continuar desenvolupant la seva creativitat i va cursar disseny gràfic a l’Elisava de Barcelona. En acabar la carrera i a causa de la importància de la tecnologia en el món laboral, va continuar formant-se amb estudis d’Usabilitat web, en què actualment treballa dissenyant webs i aplicacions. Tot i això, la seva passió no ha deixat mai de ser la il·lustració infantil, dedicant-hi les seves estones lliures i, com desitja, amb una mica de sort, el seu futur.

La noia que va robar la torre Eiffel, d’Adriana Díaz Barea

Adriana Díaz Barea – Biografia literària

L’Adriana Díaz Barea té el cor molinenc (Molins de Rei, vila del Baix Llobregat), tot i que va néixer a Cornellà de Llobregat l’any 1993. A punt de graduar-se en Administració i Direcció d’Empreses, ha publicat, en una revista de caràcter privat, tres o quatre relats curts basats en el Sherlock Holmes -el famós personatge d’Arhur Conan Doyle.

Encara que es va aficionar a l’escriptura creativa als dinou anys, considera que La noia que va robar la torre Eiffel és el seu primer conte “de veritat” o, com a ella li agrada anomenar-lo, la seva primera novel·la express.

 

Primeres línies de La noia que va robar la torre Eiffel

París, Segona Guerra Mundial

Hi ha coses que tenen sentit i, tot i això, no semblen raonables.

Per exemple, no sembla pas raonable imaginar-se una silueta que fuig a cuita-corrents pels carrers de París després d’haver comès el robatori de la torre Eiffel, encara que la proesa compti, com a mínim, amb el mateix sentit de l’agulla d’una brúixola que es refà i recupera el nord després de patir una enèrgica sacsejada.

Continua llegint