Lectura de La cadira de les bruixes

Us oferim un fragment de lectura del conte La cadira de les bruixes, d’Alícia Gili, el segon conte de l’Inèdits de gener 2018, il·lustrat per M Jesús Royo.
Anuncis

La cadira de les bruixes, d’Alícia Gili

Alícia Gili – Biografia

Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i que ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de compilació de relats. La seva mare deia que si treballava en una secta, perquè això d’africanista sonava molt estrany i si parlem de tema friki ja superava els límits. Però quan la seva primera novel·la, amb coautoria amb Sílvia Romero, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, va obtenir el Premi Ciutat de Lleida 2006 i la seva segona novel·la, El camí del Bandama vermell, sobre els nens soldats a Costa d’Ivori i també amb coautoria amb Sílvia Romero, va ser premiada amb el Premi Columna Jove, la bona dona va pensar que això de les sectes tenia futur. Pobra, s’equivocava!

http://sionia.blogspot.com.es/
@eowin32002

Així comença La cadira de les bruixes

Acabo de fer vuitanta-nou anys i demano a Déu nostre Senyor tenir prou forces per acabar aquesta història. Érem al voltant de la Mare de Déu d’Agost, quan a les set ja es fa fosc, que va tenir lloc, i la començo de memòria, tan verídica com que tots els vilatans la recorden com si fos avui, i espero que aquesta breu, però interessant història quedi registrada en les memòries d’aquells que sempre volen aprendre quelcom d’allò que llegeixen!

Era ja l’hora de ponent quan el peó s’assegué sobre la cadira de les bruixes. Li agradava aquell lloc. Era un roquissar dalt d’un espadat des d’on podies albirar tota la plana de Lleida. Des dels antics ibers, que ja es reunien allí per agrair les benaurances de la deessa de la terra, fins als trabucaires, que des de la Primera Guerra Carlista ja preparaven des d’aquella talaia privilegiada les seves ràtzies, la cadira de les bruixes havia acollit els delits i desitjos de molts homes i dones. Continua llegint

El qüestionari: Alícia Gili

alicia-gili-foto

1. Abans de rebre la nostra sol·licitud perquè contestessis aquest breu qüestionari, havies sentit a parlar de la Revista de creació literària Inèdits? I en cas afirmatiu, per quin canal t’havies assabentat de la nostra existència?

AG: Us coneixia des de que vàreu crear la revista, me’n vàreu parlar, i em va semblar genial, i he enviat relats a la vostra revista que finalment heu publicat. Porto anys fent d’editora d’una revista, la revista Catarsi, que té principis similars als vostres, i sempre havíem dit tots els editors de la Catarsi que a casa nostra calien més revistes com Inèdits per vindicar la posició del conte. Va ser una notícia magnífica saber que havíeu nascut!!!

2. En el primer article publicat al blog anunciàvem la nostra voluntat de treballar a favor de l’escriptura de contes escrits originàriament en català. I afegíem:

“Des d’INÈDITS defensem aquest gènere, sovint tan oblidat des de les empreses editorials, i pretenem oferir-li un espai de qualitat que, aquesta és la nostra intenció, amb el temps es converteixi en un referent per als contistes.”

Creus que és necessària una revista d’aquest estil, una mica en la línia de les gran revistes -sobretot estatunidenques- que publiquen contes d’autors que després llegim com a autors consagrats dins el panorama literari (Edgar A. Poe, Ray Bradbury, Daniel Keyes, John Cheever, i tants altres)?

AG: I tant, crec que és molt important, els autors anglòfons sempre han estat un referent en aquest sentit, Bradbury es guanyava la vida amb els contes, millor o pitjor. Aquí amb prou feines te’ls publiquen en reculls col·lectius encara que els regalis. Penso que crear una cultura entorn al conte és necessari i útil per canviar la percepció del conte a casa nostra.

3. Creus que avui en dia el conte està poc o mal considerat, fins i tot entre els escriptors, enfront de la novel·la?

Continua llegint

Lectura de La presó de llibres, d’Alícia Gili

Us oferim un fragment de lectura del conte La presó de llibres, d’Alícia Gili, el tercer conte de l’Inèdits  núm. 7, selecció d’autors del Concurs Biblioteques, de gener 2016, il·lustrat per Sofia Gómez Barroso.

INÈDITS NÚM 7 Selecció d’autors “Concurs biblioteques”– Gener 2016

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

La presó de llibres, d’Alícia Gili

Biografia – Alícia Gili

Alícia Foto - Alícia Gili - num 6

Alícia Gili és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: L’últim esglaó, Una mort d’amor, Pagava la pena morir, Amor d’amo (Premi Ciutat de Banyoles).

Sa mare deia que si treballava en una secta, perquè això d’africanista sonava molt estrany, i si parlem de tema friki ja superava els límits. Però quan va sortir la seva primera novel·la, Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres (Premi Ciutat de Lleida 2006), i després el 2010 va sortir la seva segona novel·la Premi Columna Jove: El camí del Bandama Vermell, sobre els nens soldats a Costa d’Ivori, la bona dona va pensar que això de les sectes aquestes de sa filla tenia futur i tot. Pobra, s’equivocava!!!

http://sionia.blogspot.com.es/

Primeres línies de La presó de llibres

La biblioteca feia olor de vell, resclosit, humit. Però també feia olor de paper i pols. Era una sala llòbrega i petita. En un costat hi havia un púlpit des d’on el pare Miquel els vigilava. Les taules de fusta, ratllades i gastades pels molts anys d’ús, tenien unes petites làmpades modernistes de colors blaus i verds que desentonaven amb aquell lloc trist. Les finestres tenien reixes, la porta tenia reixes. Els llibres estaven tancats en armaris amb reixes, com si fossin presoners. Tan presoners com nosaltres -va pensar en Jaume.

Els seus dits resseguien les traces que un insecte del paper havia deixat en una bíblia vella i enorme. Aquell era l’únic llibre que podien consultar sense permís. Estava sobre un faristol, de fusta corcada, al mig de la sala. Cada tarda, durant l’hora de lectura, algun dels nois que hagués comès una infracció, era obligat a llegir versicles durant més de dues hores, aguantant aquell llibre enorme. De seguida els braços defallien i la veu s’entretallava sota la mirada eixuta i desdenyosa del pare Miquel.

Continua llegint