La Diana, mare, de Xavier Marcet i Soler

Xavier Marcet i Soler – Biografia

Xavier Marcet i Soler, nascut a Barcelona l’any 1955, llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, ha fet recerca sobre l’ADN en microscòpia electrònica i ha estat professor de secundària en els àmbits de ciències i matemàtica, actualment escriu novel·la tant en català com en castellà. Ha publicat contes curts: Cinc-cents mil·límetres, No et creguis tot el que diuen, El gust amarg de la Ixel·la i Substància. Recentment ha publicat el llibre: El Blues d’Odisseu on es fusiona la novel·la fantàstica i la novel·la negra. És soci d’ARC, ACEC, El Laberint d’Ariadna i col·labora a “escritores recónditos”. Té publicats llibres de contingut pedagògic.

Així comença La Diana, mare.

La Diana es trobava feliç asseguda en un granit calent i aspre; en Robert, al seu costat, percebia les imatges d’un sol llest per al necessari crepuscle. En Robert havia recollit la Diana sense saber si era encertat fer el que abans s’anomenava auto-stop.

—Mira!

La Diana, esvelta i d’edat madura, va ensenyar a en Robert els solcs dibuixats a la panxa tot apujant-se la samarreta fins als pits. La seva opinió era que pesava com a mínim vuit quilos menys i que aquell fet havia succeït potser massa de pressa. En Robert, més jove que ella, es va sorprendre que la Diana li mostrés la part baixa dels sostenidors. Continua llegint

Inèdits – Núm 11 – Abril 2017

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

El número d’Inèdits que teniu a les mans, corresponent al segon trimestre de 2017, presenta tres contes molt diferents però que alhora s’uneixen mitjançant un peculiar fil conductor: la maternitat, el sexe, i la mort. Cadascun dels relats ens mostra un d’aquests grans temes, però el joc narratiu que han ideat els seus autors us sorprendrà.

La Diana, mare, la primera història que trobareu en girar pàgina, és obra de Xavier Marcet i Soler, i tal com se’ns insinua en el títol, aquest és el conte que s’endinsa en el terreny de la maternitat: la necessitat de tenir fills, l’instint de protecció, la satisfacció pel creixement de la criatura… Tot sembla apropar-nos a una típica relació amorosa si no fos per la dualitat que viu la Diana, la protagonista, entre el món real i el món virtual. L’artista encarregat d’il·lustrar aquesta història és Joan Pasqual, qui ja ha col·laborat en altres ocasions amb la revista i, en aquesta ocasió, ens mostra amb una imatge d’aparença senzilla la complexitat, perplexitat i isola-ment que amara el relat.

En el segon conte la veu narradora ens exposa el seguit de reflexions en què es recrea el seu pensament després d’haver mantingut relacions amb la seva companya. Què és una parella, on és la frontera entre amor i sexe, què succeeix quan hom respon amb sinceritat a una pregunta, què pensen els altres d’un mateix, quina importància tenen els qui ens envolten… Es tracta de Leonor i el malestar de l’ésser, de Jordi Ubach, qui amb un estil àgil desen-volupa aquests raonaments afegint un lleu matís d’obscenitat i algunes referències escatològiques. La il·lustració és obra de M. Jesús Royo, qui amb una tècnica mixta, aquarel·la i retoc digital, recrea l’atmosfera fosca d’una cambra i, finestra enllà, el besllum del pas del temps.

I per tancar la revista tenim de nou un conte de Carme Ripoll. En aquesta ocasió l’autora ens ofereix El llit tretze de l’UCI, com podem deduir una història emmarcada en un dels espais més angoixants de clíniques i hospitals. Però en el present relat el neguit i l’ansietat no són pas els protagonistes, sinó que és el personatge central, un jove desconegut que es troba en un estat vegetatiu irreversible, qui centra l’atenció del lector. El jove, i també les infer-meres que l’envolten i que malden per esbrinar-ne la identitat. La il·lustració que acompanya el conte és obra de l’artista Carlos Sánchez qui, molt subtilment, ens insinua l’anonimat del protagonista amb aquesta absència de pacient dins la imatge.

Tres contes que, com hem esmentat a l’inici, tenen a veure amb el naixement, la vida, i la mort. Tres contes que beuen de l’es-sència de gèneres ben diferents: fantasia i ciència-ficció, realisme, i psicològic. Tres contes que des de l’Equip editorial esperem que us aportin una interessant i amena estona de lectura

Equip editorial

Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part, de Xavier Costa

Xavier Costa i Milà – Biografia

Xavier Costa i Milà (Cerdanyola del Vallés, 1958). Llicenciat en Filosofia i lletres, per la branca de Ciències de l’ Educació.

Actualment sense activitat professional degut a una invalidesa permanent i absoluta. En la seva època activa és dedicà a la docència, i convertí l’escriptura en eina didàctica. Concursà de forma habitual en els premis que organitzen els ajuntaments del nostre país, obtenint un tercer premi en el concurs organitzat per l’ABI (associació benèfico instructiva) de Montcada i Reixac.

A causa de la disposició de temps de què gaudeix, està treballant en un recull dels seus contes, presentant-los, com una dotzena d’històries breus.

Primeres línies de Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part

Capítol 1

Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part i facilitar vaselina per als afers nimis! La dita “Déu estreny però no ofega” començava a posar-se en entredit! Massa temps que portava practicant allò de “A mal tiempo buena cara”.

Havia vinclat l’espinada per deixar al terra les bosses del súper. Com acostuma a passar quan s’està de pega… les taronges li sortiren rodolant de la bossa, vorera cap avall, i calgué encalçar-les com qui caça gripaus! I mentre, la canalla mirant-s’ho expectant del divertimento i sense que cap d’ells fes cap gest per ajudar-lo!

Mentre s’ajupia l’Antonio remugava, per a si mateix, talment com si resés el rosari: Però és que a la mainada no els ensenyen res ni a l’escola ni a casa? Quin exemple els deuen donar els pares perquè el resultat de l’educació sigui convertir-los en tan brètols? Una bona estirada d’orelles, els caldria! Una plantofada a temps estalviaria disgustos futurs als seus progenitors, però ja s’ho trobaran i després s’exclamaran!

La darrera taronja anà a parar sota un cotxe aparcat i la donà per perduda. Si no fos per la consciència de ser el motiu de les riotes hauria posat genoll a terra per encalçar-la. A la fi, als camals dels pantalons una ombra de pols no hauria desentonat amb les dues llànties que el decoraven. Continua llegint