Inèdits Núm. 15 – Editorial

 

El gener de 2014 la Revista de creació literària INÈDITS iniciava el seu camí amb la publicació del primer número. La voluntat que guiava l’Equip editor quedava explicitada en la presentació del nostre blog, on remarcàvem que la revista naixia amb l’esperit de treballar a favor de l’escriptura de contes escrits originàriament en català, i que preteníem defensar el conte, un gènere sovint oblidat o arraconat des de les empreses editorials, tot oferint-li un espai de qualitat, ja que aquesta ha estat en tot moment la nostra intenció, que desitjàvem arribés a convertir-se en un referent per als contistes.

Durant aquests quatre anys llargs han passat per Inèdits un ric elenc de contistes: M. Victòria Lovaina, Lluís Julian, Jordi Masó, Marc Martorell Escofet, Alícia Gili Abad, menut, Mercè Bellfort, Carles Castell Puig, Xavier Valeri, Yves Gerbeau, Joan Gausachs i Marí, Anna Porquet Botey, Ferran d’Armengol, Carme Ripoll, Xavi Ballester, Enric Bassegoda, M. Rosa Dachs, Ignasi Carbonell, Roser Blàzquez, Júlia Lancho, Ramona Solé, Francesc Barrio, Eva Pelegrí, Adriana Díaz Barea, Xavier Costa, Xavier Marcet i Soler, Jordi Ubach, David Gómez Simó, Edgar Cotes, Núria Martínez, Pol Alonso, Robert Siscart, i Jordi Tomàs. A tots ells, i també a tots els contistes que en algun moment ens han enviat els seus originals, moltes gràcies per la col·laboració.

Una col·laboració que cal fer extensiva als artistes que, número rere número, han llegit els contes seleccionats i ens han ofert la seva interpretació mitjançant una il·lustració. En aquest cas ens estem referint a Sofia Gómez Barroso, Alba Comas, M. Jesús Royo, Gabriel Lemkow, Dolors Mas, Carme Manubens, Sílvia Armangué, Berta Gómez Barroso, Montse Bugatell, Sílvia Cano Herrero, Lu Garriga, Ferran Costa, Carla Soza, Raül Royo, Toni Arencón Arias, Montse Assens, Ramon Navarro Bonet, Joan Carrió, Laura Guanyabens, Joan Pasqual, Carlos Sánchez, Oriol Olivé, Pilar Campmany, Yolanda Urango, i Marga Cruz. A tots ells, moltes gràcies.

Han estat quatre anys de treball continu i voluntari que, als membres de l’Equip editor, ens ha fet créixer i aprendre alhora que ens manteníem fidels als principis pels quals vam crear la revista. Quatre d’anys d’una experiència consolidada que us agraïm sincerament, tant als col·laboradors com als lectors habituals de la nostra publicació.

Amb tot, i per circumstàncies diverses, ara ens veiem en l’obligació de posar el punt i final a aquest projecte, tot i que mantindrem el blog amb les publicacions efectuades fins a data d’avui, i també podreu accedir a la compra dels diversos números publicats de la revista.

Moltíssimes gràcies a tothom!

Equip editorial

Jordi Tomàs i Sabaté, autor de La trobada

Jordi Tomàs i Sabaté – Biografia.

Vaig néixer l’agost de 1977 a Barcelona i visc a Collbató des dels nou anys. He cursat estudis d’enginyeria tècnica agrícola a Lleida i treballo en una explotació agrícola de la família.

Des de sempre he estat relacionat amb la literatura, primer com a voraç lector i després com a escriptor. Vaig participar en el primer Premi Sant Jordi de Collbató amb catorze anys i vaig quedar segon. Posteriorment vaig escriure en privat durant molts anys i, fa uns anys, vaig obrir el blog l’eco de Montserrat on he publicat alguns relats curts. El desembre de 2016 vaig publicar la meva primera novel·la de gènere fantàstic titulada Castellnord; es tracta d’una autopublicació mitjançant Amazon. I el passat mes de maig de 2018 va veure la llum La sang dels Purs, la segona part de “Castellnord”.

Així comença La trobada.

La casa estava en un silenci absolut quan Valentí va arribar-hi. No sabia exactament què havia esperat, però no era allò. Aquell casalot era una estranya baluerna a mig camí d’una masia, un castell i una espècie d’església. Realment no entenia què hi havien trobat, els seus companys, per haver-lo llogat per a l’aniversari dels vint-i-cinc anys de finalització de la carrera, però amb aquella moda del turisme rural tots aquells tètrics casalots estaven de moda. Valentí va prémer el botó del clauer per tancar les portes del seu car Mercedes mentre carregava la bossa amb l’altra mà; no creia que en aquell indret ningú pogués robar-li, però millor prevenir la temptació. Finalment va sospirar i s’encaminà cap el que semblava la porta principal. No havia arribat al darrer graó de les escales que aquesta s’obrí de cop.

Al llindar va aparèixer la Mercè, una menuda criatura esbojarrada que als seus quaranta i escaig llargs encara duia els cabells d’un impossible blau elèctric. L’estranya aparició va començar a donar crits en direcció a l’interior de la casa, d’on van arribar un reguitzell de crits en resposta. Valentí no va poder evitar fer un somriure nerviós, no havia esperat que el convidessin a un acte com aquell. Des de feia molts anys sabia que no despertava gaires simpaties al seu voltant, no havia arribat a tenir tot el que tenia ni tot el poder que posseïa fent amics. Havia trepitjat i esfondrat vides sense cap mena d’escrúpol. Però una part d’ell se n’alegrava, suposava que no era totalment un monstre malgrat tot. En entrar al casalot va poder veure que per dins tenia un aspecte fins i tot més tètric que per fora, fins i tot el gos estava a joc amb l’ambient. Una espècie de monstre enorme pelut i negre, que jeia indiferent al costat del foc. La Mercè l’acompanyà fent saltirons al seu costat i estirant-lo del braç. Continua llegint