Lectura de La trobada

Us oferim un fragment de lectura del conte La trobada, de Jordi Tomàs i Sabaté, el darrer conte de l’Inèdits d’abril 2018, il·lustrat per Toni Arencón.
Anuncis

Jordi Tomàs i Sabaté, autor de La trobada

Jordi Tomàs i Sabaté – Biografia.

Vaig néixer l’agost de 1977 a Barcelona i visc a Collbató des dels nou anys. He cursat estudis d’enginyeria tècnica agrícola a Lleida i treballo en una explotació agrícola de la família.

Des de sempre he estat relacionat amb la literatura, primer com a voraç lector i després com a escriptor. Vaig participar en el primer Premi Sant Jordi de Collbató amb catorze anys i vaig quedar segon. Posteriorment vaig escriure en privat durant molts anys i, fa uns anys, vaig obrir el blog l’eco de Montserrat on he publicat alguns relats curts. El desembre de 2016 vaig publicar la meva primera novel·la de gènere fantàstic titulada Castellnord; es tracta d’una autopublicació mitjançant Amazon. I el passat mes de maig de 2018 va veure la llum La sang dels Purs, la segona part de “Castellnord”.

Així comença La trobada.

La casa estava en un silenci absolut quan Valentí va arribar-hi. No sabia exactament què havia esperat, però no era allò. Aquell casalot era una estranya baluerna a mig camí d’una masia, un castell i una espècie d’església. Realment no entenia què hi havien trobat, els seus companys, per haver-lo llogat per a l’aniversari dels vint-i-cinc anys de finalització de la carrera, però amb aquella moda del turisme rural tots aquells tètrics casalots estaven de moda. Valentí va prémer el botó del clauer per tancar les portes del seu car Mercedes mentre carregava la bossa amb l’altra mà; no creia que en aquell indret ningú pogués robar-li, però millor prevenir la temptació. Finalment va sospirar i s’encaminà cap el que semblava la porta principal. No havia arribat al darrer graó de les escales que aquesta s’obrí de cop.

Al llindar va aparèixer la Mercè, una menuda criatura esbojarrada que als seus quaranta i escaig llargs encara duia els cabells d’un impossible blau elèctric. L’estranya aparició va començar a donar crits en direcció a l’interior de la casa, d’on van arribar un reguitzell de crits en resposta. Valentí no va poder evitar fer un somriure nerviós, no havia esperat que el convidessin a un acte com aquell. Des de feia molts anys sabia que no despertava gaires simpaties al seu voltant, no havia arribat a tenir tot el que tenia ni tot el poder que posseïa fent amics. Havia trepitjat i esfondrat vides sense cap mena d’escrúpol. Però una part d’ell se n’alegrava, suposava que no era totalment un monstre malgrat tot. En entrar al casalot va poder veure que per dins tenia un aspecte fins i tot més tètric que per fora, fins i tot el gos estava a joc amb l’ambient. Una espècie de monstre enorme pelut i negre, que jeia indiferent al costat del foc. La Mercè l’acompanyà fent saltirons al seu costat i estirant-lo del braç. Continua llegint

Robert Siscart, autor de El col·leccionista

Biografia – Robert Siscart

Robert Siscart Rodríguez neix a Sabadell el 1969, i arreplega lletres des de fa uns tres anys. Llicenciat en Història, treballa en l’àmbit de l’administració pública. Escriptor novell, ha pogut veure publicades algunes de les seves obres en volums col·lectius, de relats curts i de microcontes: Recull de contes del Premi Vent de Port 2016, Col·lecció Literària del VII Concurs ARC de Microrelats 2017, i el VI Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2017. Ha obtingut el segon premi del III Certamen Literari de Contes del Barça de la Penya Blaugrana Foment Martinenc el 2017 i el segon premi del V Concurs de Relats Vázquez Montalbán del Centre Cívic Vallvidrera i la Biblioteca Collserola del 2017.

Primeres línies de El col·leccionista.

En Juli portava més de vint anys col·leccionant estilogràfiques d’ençà que el seu avi, pel seu catorzè aniversari, li regalà la primera. No era una ploma qualsevol. Segons l’avi, aquella Font Pelayo havia pertangut a Lluís Companys i li havia donat ell mateix en persona, poc abans que se l’enduguessin al Castell de Montjuïc. Mai no havia pogut corroborar l’autenticitat, però la guardava sota clau, al costat de les peces més preuades de la seva col·lecció: una Parker Duofold d’Arthur Conan Doyle, una Pelikan de Ióssif Stalin i una Conway Stewart de Winston Churchill. L’escriptor escocès, el mandatari soviètic i el britànic, a qui considerava una mena d’híbrid dels dos anteriors.

Gràcies a internet, durant els darrers anys havia pogut augmentar el volum de la seva col·lecció de forma considerable. Abans havia de recórrer a mercats de brocanters, antiquaris i a d’altres col·leccionistes, a la recerca d’una nova peça. A vegades passaven mesos sense trobar-ne cap que complís els dos requisits mínims: haver pertangut a un individu universalment cèlebre i que l’estilogràfica es conservés en bon estat. Ara tenia a l’abast noves adquisicions, provinents de qualsevol racó del món, en un parell de clics. En aquests casos només accedia a subhastes on l’objecte estigués fotografiat i acompanyat d’un certificat d’autenticitat. Poques vegades superaven la seva oferta i, a més, era ràpid fent la transferència bancària, així que en poc temps havia aconseguit ampliar fins a prop d’un miler de plomes una col·lecció que abans, amb prou feines, arribava al centenar d’estilets. Continua llegint