Lectura del conte Un simi troba el buit al mar

Us oferim un fragment de lectura del conte Un simi troba el buit al mar, de Francesc Barrio, il·lustrat per Ramon Navarro Bonet.

 

Anuncis

El qüestionari: Sílvia Muntané i Gerard Remendo

Avui el nostre qüestionari ens l’han respost els llibreters Sílvia Muntané i Gerard Remendo des de la llibreria Saltamartí, de Badalona.

SALTAMARTI - Silvia Munt ané i Gerard Remendo

1. Abans de rebre la nostra sol·licitud perquè contestessis aquest breu qüestionari, havies sentit a parlar de la Revista de creació literària Inèdits? I en cas afirmatiu, per quin canal t’havies assabentat de la nostra existència?

SiR: No us coneixíem.

2. En el primer article publicat al blog anunciàvem la nostra voluntat de treballar a favor de l’escriptura de contes escrits originàriament en català. I afegíem:

“Des d’INÈDITS defensem aquest gènere, sovint tan oblidat des de les empreses editorials, i pretenem oferir-li un espai de qualitat que, aquesta és la nostra intenció, amb el temps es converteixi en un referent per als contistes.”

Creus que és necessària una revista d’aquest estil, una mica en la línia de les gran revistes -sobretot estatunidenques- que publiquen contes d’autors que després llegim com a autors consagrats dins el panorama literari (Edgar A. Poe, Ray Bradbury, Daniel Keyes, John Cheever, i tants altres)?

SiR: Sí, és molt interessant. Però pensem que no hi ha tradició de lectura de contes en aquest país. Són molt lloables els intents de fer visible aquest gènere.

Continua llegint

Dreams, de Ramona Solé

Ramona Solé - FOTO

Biografia – Ramona Solé

Vaig néixer a Lleida el 1968.
Tot i que he treballat sempre amb números, sóc addicta a la lectura i tinc un bloc des de l’octubre del 2007 (http://tumateix-llibres.blogspot.com), on no em canso de parlar de llibres.
He participat en diversos reculls de relats i microrelats.
Quaderns, publicat per Llibres del Delicte, és la meva primera novel·la.

Primeres línies de Dreams

JORK

Em pesen les parpelles, però aconsegueixo obrir els ulls i, sorprenentment, hi veig molt clar, res de les típiques boires de la son. Malgrat això no sé reconèixer el lloc on m’he despertat.

M’incorporo sobre un colze. És una habitació magnífica, amb grans balconades. Les cortines volen com a càmera lenta i deixen entreveure una bonica platja deserta i un mar color turquesa d’on m’arriba una suau l’olor a sal.

S’obre una porta que hi ha a la dreta i en surt una noia morena amb cara dolça i somriure encisador. Va del tot nua, té un cos escultural, la pell bruna i brillant, i es dirigeix cap a mi de manera insinuant. La meva erecció fa que m’adoni que davall els llençols també estic despullat.

És estrany, no dormo mai despullat, jo.

Hauria de dir alguna cosa, però la sorpresa m’ha deixat sense paraules. La noia puja al llit i comença a besar-me la pell del pit, del coll, a fer-me petites mossegades als llavis.

Estic nerviós, però això sempre m’ha agradat tant!

Qui és?

Continua llegint

Editorial n. 9 – INÈDITS

coberta-inedits9_web_

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

L’estiu ja truca a la porta i damunt la taula tenim la planificació de les esperades, somniades i desitjades vacances. Mar, muntanya, relax, activitat… Haurem de triar una opció i preparar els dies d’oci per tal de gaudir-los ara, per endavant, i després, quan els puguem viure de ple. Però també cal tenir present redactar la relació de lectures que volem fer al llarg de l’estiu, i entre elles no hi pot faltar el número d’Inèdits que ara us presentem.

Per fer-vos cinc cèntims del primer conte us plantejarem una qüestió: us heu preguntat mai com seria la nostra vida si poguéssim assolir tot allò que desitgem? Aquesta és la proposta de Dreams, el conte de Ramona Solé, i l’autora ens situa en una època indeterminada en la qual aquest somni és possible. Ara bé, la fina línia entre il·lusió i realitat de vegades pot convertir-se en un conflicte difícil de superar. Toni Arencón Arias ha estat l’artista encarregat d’il·lustrar la història, i la imatge que ens ofereix reflecteix a bastament les interferències i trastorns que pot tenir la son i, de retruc, el somni.

Continua llegint

Lucrècia, de M. Victòria Lovaina

M. VICTÒRIA LOVAINA - Foto

M. Victòria Lovaina – Biografia

M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959) és diplomada en magisteri, llicenciada en ciències de l’educació i compagina l’escriptura amb la docència. Ha cursat cursos de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha guanyat diversos premis literaris com el Districte cinquè, Barcelona (2005); el de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); el de Novel·la Joescric, Palma (2008); el de Narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009); el de relat breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011) i Solé i Estruch de narrativa de Villanueva de Castellón, València (2012). D’entre les seves novel·les destaquen Amb ulls de nina (2008), Dietari de Les Gorges (2009) i Pell de gat (2013), a banda d’altres obres publicades en edicions col·lectives.

Un tastet de Lucrècia

Avui el meu temps de nou es diu Lucrècia. Encara així. De nou aquell temps circumdat per fronteres impossibles d’heura verda i humida que donaven al jardí un aspecte salvatge, que eixamplaven els murs i els feien arribar cel enllà, protegint-nos contra un món fora muralles que encara no coneixíem com a hostil. I de fons, el so de l’aigua que brollava vibrant de la boca oberta de la granota de pedra, la música del piano de la senyora Zimmer i la Sara dient-me, la sents?, sents la mare com toca?

Es diu Lucrècia encara el meu temps fet de sons i silencis perquè avui m’he trobat el missatge de la Sara Zimmer. Avui que l’avió que m’ha retornat a casa des de Londres, fatigat de tants dies de concerts sense repòs, però amb la il·lusió d’una setmana de descans de l’orquestra, m’he trobat el missatge: “Sé que no hi ets, però has de saber que s’ha mort la mare, Joan, s’ha mort la mare”. La veu de la Sara avui té el regust del metall, inusualment freda, com un acord dissonant tocat en mal moment, perduda la calidesa que sempre li he conegut i tancada en un buit que potser no és físic, però que ho sembla, i m’ha repetit aquella frase per si un cas jo no la podia entendre: “S’ha mort la mare, Joan”.

Continua llegint