Lectura de “Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part”

Us oferim un fragment de lectura del conte Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part, de Xavier Costa, el darrer conte de l’Inèdits de gener 2017, il·lustrat per Sofia Gómez Barroso.

Anuncis

Sofia Gómez Barroso, il·lustradora de “Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part”

Gaudeixo amb històries de tot tipus, sempre que no guanyin els avorrits de torn, encara que siguin els bons. Una bona novel·la negra sempre és ben rebuda. Sóc fan de la sèrie “L’escurçó negre” i de “Faemino y Cansado”. I si parlem de futbol, parlem de Messi.

Si vols veure el meu treball pots visitar el meu blog: dgomezsof.blogspot.com. Pots seguir-me per facebook i twitter o passar de les xarxes, font de frases motivadores inútils.

I pel disseny: trasgrafica.com.

Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part, de Xavier Costa

Xavier Costa i Milà – Biografia

Xavier Costa i Milà (Cerdanyola del Vallés, 1958). Llicenciat en Filosofia i lletres, per la branca de Ciències de l’ Educació.

Actualment sense activitat professional degut a una invalidesa permanent i absoluta. En la seva època activa és dedicà a la docència, i convertí l’escriptura en eina didàctica. Concursà de forma habitual en els premis que organitzen els ajuntaments del nostre país, obtenint un tercer premi en el concurs organitzat per l’ABI (associació benèfico instructiva) de Montcada i Reixac.

A causa de la disposició de temps de què gaudeix, està treballant en un recull dels seus contes, presentant-los, com una dotzena d’històries breus.

Primeres línies de Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part

Capítol 1

Com a mínim el cel podria posar-hi de la seva part i facilitar vaselina per als afers nimis! La dita “Déu estreny però no ofega” començava a posar-se en entredit! Massa temps que portava practicant allò de “A mal tiempo buena cara”.

Havia vinclat l’espinada per deixar al terra les bosses del súper. Com acostuma a passar quan s’està de pega… les taronges li sortiren rodolant de la bossa, vorera cap avall, i calgué encalçar-les com qui caça gripaus! I mentre, la canalla mirant-s’ho expectant del divertimento i sense que cap d’ells fes cap gest per ajudar-lo!

Mentre s’ajupia l’Antonio remugava, per a si mateix, talment com si resés el rosari: Però és que a la mainada no els ensenyen res ni a l’escola ni a casa? Quin exemple els deuen donar els pares perquè el resultat de l’educació sigui convertir-los en tan brètols? Una bona estirada d’orelles, els caldria! Una plantofada a temps estalviaria disgustos futurs als seus progenitors, però ja s’ho trobaran i després s’exclamaran!

La darrera taronja anà a parar sota un cotxe aparcat i la donà per perduda. Si no fos per la consciència de ser el motiu de les riotes hauria posat genoll a terra per encalçar-la. A la fi, als camals dels pantalons una ombra de pols no hauria desentonat amb les dues llànties que el decoraven. Continua llegint

Laura Guanyabens, il·lustradora de “La noia que va robar la torre Eiffel”

La Laura és una inquieta manresana nascuda el 1991. Des de petita ja preferia un llapis a una nina. Ben aviat va introduir també els colors i les pintures als seus jocs i manualitats. A l’adolescència es va captivar pel món del còmic, i més concretament pel manga, moment en què va començar les classes de dibuix, passant del dibuix com a joc, a conèixer-lo més tècnicament. En el moment d’escollir carrera no va dubtar a triar la línia artística per continuar desenvolupant la seva creativitat i va cursar disseny gràfic a l’Elisava de Barcelona. En acabar la carrera i a causa de la importància de la tecnologia en el món laboral, va continuar formant-se amb estudis d’Usabilitat web, en què actualment treballa dissenyant webs i aplicacions. Tot i això, la seva passió no ha deixat mai de ser la il·lustració infantil, dedicant-hi les seves estones lliures i, com desitja, amb una mica de sort, el seu futur.