La corda, de Xavier Valeri

Xavier Valeri - foto 1

Xavier Valeri – Biografia

Xavier Valeri (1958). Escriu des de 1990. Ha col·laborat a Diari de Girona, Punt, Comarca (Olot), Hora Nova (Figueres) i a la revista del seu poble el Soroll de les Fonts (Sant Joan les Fonts). Des de 2008 és el delegat del Diari de Girona a la Garrotxa i al Ripollès. En la seva part literària ha col·laborat als portals Relats en Català i Joescric. Va ser finalista del premis de novel·la curta Just M. Casero de Girona el 2004, amb “El crit del bouer“. El 2005 va guanyar el premi de relats El Viari a Sant Cugat del Vallès, amb “Les barques“. El 2007 va guanyar el premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú, amb “La filla“. Va ser finalista amb dret a publicació dels premis literaris de Constantí el 2005, 2006 i 2007. El 2006 i el 2007, va guanyar el premi Climent Rollan de Calafell. El 2008 va guanyar el premi de relats Joescric.

Ha publicat els relats generals del llibre Garrotxa, patrocinat pel Consell Comarcal i la Caixa (Ediciones Ecuador 2005); el conte “El mestre” al llibre Percepcions (Montcada Comunicacions 2005); el conte “La bruixa bona” a la Selecció de Relats en Català (Edicions la Quadriga 2005); els contes “Una proposta humida” i “La cadira” al llibre 10×10 microrelats (la Quadriga 2006), el conte “Falciots” al llibre Relats, Ajuntament de Constantí 2005. “La ruta del tresor de la Generalitat Republicana“, Històries de la Història, Ajuntament de Constantí-2006. “La bruixeria i la màgica“, Històries verdaderes (Ajuntament de Constantí-2007). I, el recull de contes “La garsa“, Fundació Drac-Palma 2013.

Primers salts a La corda

La Rosalia Rocamor Alzina baixava per les escales de l’església de Sant Marc. Anava agafada del braç de Francesca, la seva mare. La seva germana petita, Maria, anava agafada de l’altre braç. Les noies s’havien d’aferrar bé a la mare perquè els esgraons que baixaven de la porta de l’església estaven massa gastats per sostenir-s’hi amb talons de punxa. Ho feien sense recolzar-se a la barana de formes barroques que vorejava l’escala. Lluïa el sol i no hi havia pressa. La Francesca es prenia el seu temps per lluir les seves filles davant dels ulls joves que les observaven des de la petita plaça del Rector Ramon Mitjà.
―Mama ―digué la Rosalia, somrient, amb un cop de colze al costat de la seva mare―. Podem anar a prendre alguna cosa al cafè Rosalinda. Continua llegint