Lectura de Les Sopes

Us oferim un fragment de lectura del conte Les sopes, de Xavier Valeri, el darrer conte de l’Inèdits d’octubre 2015, il·lustrat per Berta Gómez Barroso.

INÈDITS NÚM 6 – Octubre 2015

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

 

Anuncis

Berta Gómez Barroso, il·lustradora de Les sopes

La Berta Gómez Barroso, una de les nostres il·lustradores recurrents, ens parla una mica d’ella mateixa:

Per on puc començar? Després de gairebé uns 20 anys vivint en diferents països amb els meus fills i el meu marit, aquesta veterinària que us parla, ha decidit “reciclar-se” a il.lustradora, estudiant un certificat d’il.lustració a Londres, on viu actualment. Com sóc una àvida lectora, estic especialment interessada en la il.lustració de portades de llibres, capítols i històries curtes. Les tècniques artístiques que prefereixo són l’aquarel.la i la tinta xinesa, però últimament estic experimentant amb el collage i les tècniques mixtes. Espero que les meves il.lustracions us parlin per elles mateixes!

sopes definitiva Berta Gómez Barroso (2)

Les Sopes, de Xavier Valeri

Xavier Valeri – Biografia literària

3 Xavier Valeri - foto

Xavier Valeri (1958). Escriu des de 1990. Ha col·laborat al Diari de Girona, al Punt, a la Comarca (Olot), l’Hora Nova (Figueres) i a la revista del seu poble Soroll de les Fonts (Sant Joan les Fonts). Des de 2008 és el delegat del Diari de Girona a la Garrotxa i al Ripollès. En la seva part literària ha col·laborat als portals Relats en Català i Joescric. Va ser finalista del premi de novel·la curta Just M. Casero el 2004 (Girona) amb El crit del bouer. El 2005 va guanyar el premi de relats El Viari a Sant Cugat del Valles, amb Les barques. El 2007 va guanyar el premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú amb La filla. Va ser finalista amb dret a publicació dels premis literaris de Constantí el 2005, 2006 i 2007. El 2006 i el 2007 va guanyar el premi Climent Rollan de Calafell. El 2008 va guanyar el premi de relats Joescric amb La garsa.

Ha publicat els relats generals del llibre Garrotxa, patrocinat pel Consell Comarcal i la Caixa (Ediciones Ecuador 2005); el conte El mestre al llibre Percepcions (Montcada Comunicacions 2005); el conte La bruixa bona a la Selecció de Relats en Català (Edicions la Quadriga 2005); els contes Una proposta humida i La cadira al llibre 10×10 microrelats (Edicions la Quadriga 2006); el conte Falciots al llibre Relats (Ajuntament de Constantí 2005). També La ruta del tresor de la Generalitat Republicana, dins Històries de la Història (Ajuntament de Constantí 2006); La bruixeria i la màgica, dins Històries verdaderes (Ajuntament de Constantí 2007); i el recull de contes La garsa (Fundació Drac-Palma 2013). El 2014 és finalista del Tercer Premi Gregal de Novel·la Històrica i la Revista de creació literària Inèdits li publica el conte La corda

Un petit tast de Les Sopes

Alt, de rostre vermellós i cabell ros, en Robert Soler estava molt neguitós. La causa era que  la  seva dona, la Rosa Riba, de vint-i-tres anys, estava malalta de còlera. Un pidolaire havia empestat la font de la Plaça Major de Sant Jaume de Domenys i la gent es moria enmig de mals de ventre, vòmits i diarrees. L’Ajuntament havia disposat que s’eliminessin els femers, que es matessin les gallines i els conills i, sobretot, que es bullís l’aigua. Al capdavall del pont que donava entrada al poble hi havia una caseta, on l’agutzil fumigava amb sofre els viatgers per desinfectar-los, però feia dies que no arribava ningú. Cap viatger es volia aturar en un poble on l’epidèmia s’estenia. Cada vegada hi havia més malalts i cada vegada eren més les persones que es morien de mal de ventre.

Continua llegint

De llops i lleons, d’Alícia Gili

Alícia Gili Abad – BiografiaAlícia Foto - Alícia Gili - num 6

Alícia Gili és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: L’últim esglaóUna mort d’amor, Pagava la pena morirAmor d’amo (Premi Ciutat de Banyoles).

Sa mare deia que si treballava en una secta, perquè això d’africanista sonava molt estrany i si parlem de tema friki ja superava els límits. Però quan van editar la seva primera novel·la, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres (Premi Ciutat de Lleida 2006), i quan el 2010 va sortir la seva segona novel·la, Premi Columna Jove: El camí del Bandama Vermell, sobre els nens soldats a Costa d’Ivori, la bona dona va pensar que això de les sectes aquestes de sa filla tenia futur i tot. Pobra, s’equivocava!!!!

Així comença De llops i lleons

El guàrdia mirava el Calçada Reial impertèrrit. El sol ixent il·luminava les llunyanes serres del Kopet Dag que limitaven el desert de sorres negres al nord d’Ecbatana. Els Athanatoi havien abandonat la formosa ciutat feia dos dies. Era impossible veure el camí empedrat sota els estendards que onejaven els deu mil. I malgrat conduir l’exèrcit més gran que ningú no havia conegut, l’Hidarnes mirava el que l’esperava més enllà del Kopet Dag amb recança. Sabia perfectament com les gastaven les sorres negres del Karakum i els seus genets Kharesmians.

No es pogué estar de mirar el soldat amb orgull. Era persa. La barba rinxolada i els ulls foscos emmarcaven el rostre sota la tiara de feltre. Els brodats vermells sobre la túnica blanca marcaven el seu destacament. Els pantalons negres eren també de feltre i els mantenia a recer de les inclemències de l’ampli imperi, des dels freds extrems del Pamir a les temperatures insuportables del desert del Kazakhastan. La lleugera però impenetrable cota de malla d’escames de peix que portava sota la capa, l’escut de vímet, així com l’arc llarg i la llança curta amb punta de ferro i contrapès, havien fet d’aquells soldats màquines de guerra imparables. La capa coberta de fils d’or valia dos mil daricos, una família sencera podia menjar amb una d’aquelles capes tot un any. Però els Athanatoi eren el millor exèrcit del món i l’emperador ho sabia.

Continua llegint