Lectura de El pacte, de Júlia Lancho

Us oferim un fragment de lectura del conte El pacte, de Júlia Lancho, el darrer conte de l’Inèdits d’abril 2016, il·lustrat per Raül Royo.

Inèdits Núm 8 – Abril 2016
Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

El pacte, de Júlia Lancho

Júlia Lancho – Biografia.

3 Pacte FOTO JÚLIA LANCHO

La Júlia Lancho Teruel va néixer a Barcelona l’any 1969. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i Sociologia i va completar els estudis amb una Diplomatura de postgrau en Gènere i Igualtat, coordinada pel Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha realitzat diversos cursos d’escriptura creativa a la Casa Elizalde (Barcelona) i al Centre Cultural Tres Roques (Mataró). Actualment completa la seva formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Pertany al col·lectiu d’escriptores i escriptors Associació Lletrícola de Mataró, i col·labora amb els seus relats en la Revista que l’Associació edita periòdicament. L’Associació també ha publicat 3 llibres recopilatoris de relats sota els títols “Bookcrossing & Love”, “No ho podia assegurar amb certesa” i “Vols veure la mar?” en els quals l’autora ha participat.

Tèrmits del formigó és la primera novel·la escrita i publicada per la Júlia.

 Primeres línies de El pacte

―Atureu la perforadora, ràpid, a veure què hi trobem! ―la veu amplificada del cap d’obra embolcallà tot el recinte donant instruccions precises als treballadors perquè ho deixessin estar tot i sortissin de l’exèrcit de maquinària que operava al fons del pantà, un cop assecat i dragat.

Havia costat moltíssim xuclar els dos-cents milions de metres cúbics de l’aigua que abastia la comarca per al consum i el conreu, però ara ja estava fet i el líder de Divergència i Refundació, satisfet. Era el seu somni, heretat del seu pare i també del seu avi. El besavi indià havia tornat de Cuba amb un bon botí de gemmes i monedes que va deixar en herència íntegra al cubà menor d’edat que el va fer feliç els darrers mesos de la seva vida, ja retornat al poble, i aquest va voler marxar ric a la ciutat un cop el vell va traspassar, però l’avi no va permetre que ho fes. Una cosa era que hagués abandonat la família en vida per anar a fer fortuna a les Amèriques, i una altra de ben diferent que es desentengués dels seus parents fins i tot difunt. Ni parlar-ne. Ja se’n va ocupar ell, de fer desaparèixer el cofre mentre un amic seu distreia de la forma més seductora el cubanet, i el va enterrar a l’hort, ben amagat, a sota d’un bloc de roques perquè ell no el trobés mai i, quan es cansés de cercar-lo, fotés el camp d’una vegada.

Continua llegint

Gabriel Lemkow, il·lustrador de Jim Nash, un home de poca sort

Gabriel Lemkow Tovias – il·lustrador

L’art per mi sempre ha estat una manera d’evadir-me d’aquesta realitat, d’entrar en un món més oníric on tot és possible i on cadascun dels camins traçats, porta a històries sorprenents i a viatges fantàstics. De fet, sempre m’ha fascinat el món de la il·lustració, on cada dibuix pot contenir tota una vida o tot un somni. Ja de ben petit m’encantaven els llibres il·lustrats de mitología Grega, Vikinga, Celta,… i ara que que ja soc més gran, encara trobo fascinants (per la seva capacitat de fer-nos retornar a aquell món primigeni d’aventures i contes a la vora del foc) les il·lustracions de “La Història interminable” de Michael Ende i de “Donde Habitan los Monstruos” de Maurice Sendak així com també les pintures de Marc Chagall.

Actualment exerceixo la docència en l’assignatura d’Educació de les Arts Visuals del grau universitari en Educació Infantil, on intento transmetre a les futures i futurs mestres la importància d’explorar i sorprendre’s amb els múltiples (i imprevistos) usos de cada material i aprendre a transmetre significats (ocults, metafòrics, literals…) fins i tot amb els objectes i formes més humils, com ja ens va ensenyar un Tàpies o una Kalho… i és que la vida potser no té cap significat, però nosaltres, com a éssers culturals i simbòlics, som qui reguem les llavors dels significats del món!!Gabriel_LemKow_conte cowboys (5)

http://glemkow.blogspot.com.es/

Jim Nash, un home de poca sort, de Joan Gausachs i Marí

Joan Gausachs – Biografia

Joan Gausachs - foto

En Joan Gausachs i Marí va néixer a la barriada d’Horta (Barcelona) el dijous 15 de gener del 1942. Tal com era costum a l’època ho va fer a casa. Bé, això li ho han dit de sempre, doncs ell, per més que s’esforça no pot recordar-ho.

L’any 2005, a la tendra edat de 63 anys, se li va despertar la dèria d’escriure una mica —dèria que tenia dormida des de feia bastant temps—. L’any 2008 va començar a penjar algun dels seus relats a Relats en català (R.C.) i encara continua. L’any, possiblement 2010, es va associar a l’Associació de relataires en català (ARC) i encara l’aguanten.

Si parléssim dels seus èxits literaris ja hauríem acabat; mai, mai però mai ha guanyat res de res, tan sols ha estat finalista cinc vegades de set participacions en el Premi Víctor Mora de Narrativa Breu de L’Escala.

Ah! No es pot deixar de fer constar que diversos autors de Relats en català, han tingut l’honor de compartir llibres col·lectius amb ell. El seu conte Nicanor i l’oca Sió va ser publicat en el núm 4 de la revista Inèdits.

Comencem a cavalcar amb Jim Nash, un home de poca sort

Decididament, en Jim Nash era un home de poca sort. Feia uns quants anys que es passejava per les muntanyes pedregoses buscant una mina d’or que l’allunyés de la misèria que sempre li havia fet companyia.

Començava a estar cansat de veure que, de vegades, quan ell deixava de buscar en un determinat lloc… patapam!, venia un nouvingut i a la primera picada o palada ja me’l tenies nedant entre abundants vetes d’or o de tresors enterrats. Va arribar un moment en què va pensar a llogar un acompanyant perquè acabés les feines que ell començava. Però no es decidí mai. Segurament que la Misèria avisaria a la Sort perquè no s’acostés gaire i a sobre hauria de mantenir un ajudant. Era tan ràcano, que havia deixat de fumar per no gastar.

No sortiré mai, mai, però mai, de la misèria, es queixava, llastimosament, en Jim, però la misèria mai, mai, però mai, no li contestava.  Continua llegint