Leonor i el malestar de l’ésser, de Jordi Ubach

Jordi Ubach – Biografia

Jordi Ubach i Vilarmau (Barcelona, 1976). Escriptor, ha obtingut diversos premis literaris: El meu veí, “Premi Les Millors Pàgines” (Granollers) “El Cafè Turc”, Brau Edicions, 2002; Cap a les cinc de la tarda, Premi Òmnium Cultural (Badalona) 2009; Leonor, Premi Literari Francesc Candel (Barcelona) 2014; Viatge en metro en una nit d’estiu, Premi Literari Torre Llobeta (Barcelona) 2015.

A més, és autor del recull de relats La barana, i de les novel·les: Clara, el somni d’un amor ridícul, Un estiu a Sant Petersburg, El pervertit i Leonor i el malestar de l’ésser.

Primeres línies de Leonor i el malestar de l’ésser

1. Ahir. El vòmit i la vanitat

I bé; res és el que sembla i res del que sembla és en realitat tal com és. És aquesta una realitat sabuda des de temps immemorials. Per tant, crec que no m’hi hauria de capficar gaire. De fet, ningú s’hauria de capficar gaire per res del que passa o deixa de passar en aquest món. O fins i tot pel que fa o deixa de fer, cosa aquesta darrera que capfica a tanta gent, per cert. Perquè, ben mirat, tot plegat val ben poca cosa. Suposo que és el que fa el fet de veure les coses des de fora, des de la distància. És clar que en el meu cas… però què importa el meu cas? Perquè el meu cas no deixa de ser un cas més i, per tant, un cas sense cap mena de rellevància. Potser, fins i tot, encara en té menys que d’altres. En el meu cas, de totes maneres, és més aviat des de dins, que m’ho miro. Miro des de dins el que passa a fora.

I quina importància pot tenir què en pensin els veïns? Pel que fa a mi no en té gens, això ha quedat prou clar. Es veu, però, que per part seva sí que en té alguna, d’importància. M’hauria de fer sentir important, això? Com és allò que diuen… que parlin de tu encara que sigui malament? Bé, tant és. Ni tan sols això ens afecta. Perquè tot són nicieses i banalitats que s’arrepleguen al meu voltant i pertot on miro.

I si mengés vomitaria, però de bilis jo ja no en tinc. A més, vomitar bilis és covard i ridícul. Vomitar s’ha de fer bé, tot i la insignificança del fet en ell mateix. Posats a vomitar, però, sempre és preferible fer-ho com cal. O sigui: amb un bon escampall de menjar a mig digerir. Això és un vòmit! Res de bilis!

La Leonor, per exemple, havia vomitat com cal. Havíem fet l’amor… era amor, allò? No, és clar que no ho era. En tot cas existeix l’amor a un mateix. La resta són purs formalismes que ens fan, com podria dir-ne?… “dignes” als ulls aliens. Continua llegint

Inèdits – Núm 11 – Abril 2017

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

El número d’Inèdits que teniu a les mans, corresponent al segon trimestre de 2017, presenta tres contes molt diferents però que alhora s’uneixen mitjançant un peculiar fil conductor: la maternitat, el sexe, i la mort. Cadascun dels relats ens mostra un d’aquests grans temes, però el joc narratiu que han ideat els seus autors us sorprendrà.

La Diana, mare, la primera història que trobareu en girar pàgina, és obra de Xavier Marcet i Soler, i tal com se’ns insinua en el títol, aquest és el conte que s’endinsa en el terreny de la maternitat: la necessitat de tenir fills, l’instint de protecció, la satisfacció pel creixement de la criatura… Tot sembla apropar-nos a una típica relació amorosa si no fos per la dualitat que viu la Diana, la protagonista, entre el món real i el món virtual. L’artista encarregat d’il·lustrar aquesta història és Joan Pasqual, qui ja ha col·laborat en altres ocasions amb la revista i, en aquesta ocasió, ens mostra amb una imatge d’aparença senzilla la complexitat, perplexitat i isola-ment que amara el relat.

En el segon conte la veu narradora ens exposa el seguit de reflexions en què es recrea el seu pensament després d’haver mantingut relacions amb la seva companya. Què és una parella, on és la frontera entre amor i sexe, què succeeix quan hom respon amb sinceritat a una pregunta, què pensen els altres d’un mateix, quina importància tenen els qui ens envolten… Es tracta de Leonor i el malestar de l’ésser, de Jordi Ubach, qui amb un estil àgil desen-volupa aquests raonaments afegint un lleu matís d’obscenitat i algunes referències escatològiques. La il·lustració és obra de M. Jesús Royo, qui amb una tècnica mixta, aquarel·la i retoc digital, recrea l’atmosfera fosca d’una cambra i, finestra enllà, el besllum del pas del temps.

I per tancar la revista tenim de nou un conte de Carme Ripoll. En aquesta ocasió l’autora ens ofereix El llit tretze de l’UCI, com podem deduir una història emmarcada en un dels espais més angoixants de clíniques i hospitals. Però en el present relat el neguit i l’ansietat no són pas els protagonistes, sinó que és el personatge central, un jove desconegut que es troba en un estat vegetatiu irreversible, qui centra l’atenció del lector. El jove, i també les infer-meres que l’envolten i que malden per esbrinar-ne la identitat. La il·lustració que acompanya el conte és obra de l’artista Carlos Sánchez qui, molt subtilment, ens insinua l’anonimat del protagonista amb aquesta absència de pacient dins la imatge.

Tres contes que, com hem esmentat a l’inici, tenen a veure amb el naixement, la vida, i la mort. Tres contes que beuen de l’es-sència de gèneres ben diferents: fantasia i ciència-ficció, realisme, i psicològic. Tres contes que des de l’Equip editorial esperem que us aportin una interessant i amena estona de lectura

Equip editorial