Pilar Campmany, il·lustradora de Les adaptacions

Pilar Campmany – il·lustradora

De la meva passió

A vegades intento recordar en quin moment em va començar a seduir el dibuix i la pintura; no ho puc recordar amb exactitud, però sí que tinc clar que no es va iniciar tan sols pel fet d’haver assistit a l’Escola Massana o a tallers d’art; la meva afecció ve de molt més lluny, dels primers anys de la meva infantesa. Potser va aparèixer o créixer la tarda en què al col·legi una monja em va dir “Pilar, deixa el ganxet i els brodats i posa’t a dibuixar; això és el que t’agrada”. Li vaig fer cas, i a partir d’aquell moment vaig començar a robar colors a l’arc de Sant Martí i a mirar amb els ulls del cor els traços, les textures i els colors; vaig permetre que els magentes m’incendiessin el cor, els maragdes m’oferissin paradisos gemats, i els canyelles i torrats em duguessin l’olor de la terra mullada…

Puc dir, amb satisfacció, que de la meva passió vaig aconseguir fer-ne la meva professió fins que més endavant vaig dedicar-me a la docència. Els llapis i els pinzells van ser el meu mitjà de vida durant molts anys. Actualment ja no pinto tant, però encara aprofito qualsevol ocasió per obrir un tub de pintura o improvisar un traç; mentre creo, em sento viva.

I és per això que quan la revista “Inèdits” em va demanar que il·lustrés el text del meu benvolgut company de Relats en Català, Joan Gausachs i Marí, vaig acceptar de seguida, em vaig sentir afortunada.

Pilar Campmany i Piqué
Gener del 2018

Anuncis

Les adaptacions, de Joan Gausachs i Marí

Joan Gausachs – Biografia
Joan Gausachs - foto

En Joan Gausachs i Marí va néixer —tal i com ja ho va indicar en les dues anteriors participacions a Inèdits— a la barriada d’Horta (Barcelona) el dijous 15 de gener de 1942. Tal com era costum a l’època ho va fer a casa. Bé, això li ho han dit sempre, doncs ell, per més que s’hi esforça, no pot recordar-ho.

L’any 2005, a la tendra edat de 63 anys, se li va despertar la dèria d’escriure una mica —dèria que tenia adormida des de feia bastant temps—. L’any 2008 va començar a penjar algun dels seus relats a Relats en català (R.C.) L’any, possiblement 2010, es va associar a l’Associació de relataires en català (ARC)

Si parléssim dels seus èxits literaris ja hauríem acabat; mai, mai, però mai, ha guanyat res de res, tan sols ha estat finalista cinc vegades de vuit participacions en el Premi Víctor Mora de Narrativa Breu de L’Escala. El fet de no haver guanyat mai res de res, ell no creu que el problema sigui seu, més aviat considera que els jurats en tenen la culpa.

Ah! No es pot deixar de fer constar que diversos autors de Relats en català, han tingut l’honor de compartir llibres col·lectius amb ell.

Primeres línies de Les adaptacions

Qui més qui menys ha sentit a parlar de que la majoria de les adaptacions cinematogràfiques de novel·les d’èxit, acostumen a tergiversar bastant el seu contingut, cosa que normalment desagrada als autors.

Doncs ara us explicaré que tinc un amic… com us diré? Un amic d’aquells de tota la vida, un amic a qui estimes com si fossis tu mateix, al qual li va passar un cas similar. Similar, similar, potser és exagerar una mica, la veritat no és pas que li volguessin adaptar una obra per al setè art. La cosa és un xic més senzilla: en Jan Gim, el meu amic, havia escrit uns “Pastorets” dels quals n’estava molt cofoi i els va deixar llegir a un amic seu, director de teatre d’aficionats. L’Albert Bertran, l’amic del meu amic, li fa oferir de representar-los però, i aquí està el “però”: caldria fer uns petits retocs.

El pobre Jan va quedar ben atabalat amb tants retocs i del seus trasbalsos en podríem fer un relat que es podria titular…

Continua llegint

Núria Martínez, autora de “Una feina avorrida”

Núria Martínez – Autobiografia.

Vaig néixer al barcelonès barri de Sants (1966). Des de fa catorze anys visc a Taradell, un poble de la comarca d’Osona. Vaig cursar la carrera de Magisteri encara que no exerceixo.

He assistit als cursos de Narrativa i de Novel·la a l’Ateneu Barcelonès. He participat en el projecte bloguer Quedem al Zurich, i tinc publicat un relat al recull Un Malson com a guanyadora del I Premi Cruce de Caminos Negrecriminal de relat curt.

Des de fa quasi quatre anys sóc l’administradora del blog de ressenyes La màgia dels llibres.

FOTO - Núria Martínez 2

 

Primeres línies de Una feina avorrida

Mandrosa, estira un braç fora del llit per poder parar el despertador. De cua d’ull mira l’hora, pensant que ahir a la nit va programar malament l’aparell i aquest ha sonat abans d’hora. Sembla impossible que ja sigui un quart de vuit, la nit ha passat amb una volada i no perquè hagi dormit com un soc precisament. Ja fa massa nits que no dorm bé, que no descansa com cal, i només faltaven els atacs de tos de l’Andy, que els mantenen en vetlla tant a ella com al menut. Edgar ja ha sortit de casa fa una estona, el cert és que recorda vagament que s’ha acomiadat d’ella amb un breu: fins al migdia.

Mentre amb els peus busca les sabatilles, pensa que haurà de parlar amb l’Helga perquè li recepti alguna coseta. No li agrada haver de dependre de fàrmacs per descansar. Massa bé sap, per la seva feina, quines són les contraindicacions, però no pot continuar així. Després arrossega el cansament tot el dia, no rendeix a la feina i a casa gasta una mala lluna digna d’estudi, que acaben pagant els nanos. Va cap a la cambra de bany arrossegant els peus, una bona dutxa l’ajudarà a espavilar-se. Té un dia bastant ple i a més a més ha de portar a l’Andy al metge, perquè Edgar, un cop més, no pot fer-ho.

Quan es va quedar embarassada dels bessons van pensar que dintre del dolent era tota una sort que ell fos autònom, que només hagués de rendir comptes amb els clients; es podria emmanegar la feina per involucrar-se molt més en el dia a dia dels nens: anar a reunions de l’escola, dur-los al metge quan fos menester, o assistir a partits de futbol quan toqués. Podria planificar-se la feina per poder disposar d’aquestes estones lliures. Tot molt maco sobre el paper, perquè a l’hora de la veritat res de res, tal com Carme va sospitar sempre. La feina era el primer, mai podia deixar el seu ajudant sol, cosa que Carme no acabava d’entendre, ja que en Quim és tan bon fuster, si no més, que el mateix Edgar. I últimament la cosa havia anat a pitjor: Edgar cada cop es feia menys càrrec dels bessons i esperar que donés un cop de mà a casa era com esperar que es gelés l’infern. Cada vegada era més troglodita en els seus plantejaments i ella es preguntava on era el noi de qui s’havia enamorat tres anys enrere: aquell que defensava amb ungles que l’home ha d’ajudar a casa i amb els nens, que la paternitat és cosa de tots dos, no només de la mare. On dimonis havia quedat tot allò?

Hauria de tornar a demanar ajuda a la mare. Cert era que la dona estava encantada de cooperar amb els nens sempre que era menester, però a Carme li fotia haver de disposar-ne tan sovint. Hauria preferit que Manuela exercís d’àvia quan realment li vingués de gust i no per l’obligació d’haver d’ajudar-la amb els bessons. Tot i que, si li donessin a escollir, Manuela s’encarregaria dels néts encara més del que ja ho feia; cosa que no consolava la Carme, que tenia la impressió d’abusar de la bona fe de la seva mare.

Trobareu el conte íntegre a:
INÈDITS NÚM 12 – Juliol 2017
Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí