Lucrècia, de M. Victòria Lovaina

M. VICTÒRIA LOVAINA - Foto

M. Victòria Lovaina – Biografia

M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959) és diplomada en magisteri, llicenciada en ciències de l’educació i compagina l’escriptura amb la docència. Ha cursat cursos de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha guanyat diversos premis literaris com el Districte cinquè, Barcelona (2005); el de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); el de Novel·la Joescric, Palma (2008); el de Narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009); el de relat breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011) i Solé i Estruch de narrativa de Villanueva de Castellón, València (2012). D’entre les seves novel·les destaquen Amb ulls de nina (2008), Dietari de Les Gorges (2009) i Pell de gat (2013), a banda d’altres obres publicades en edicions col·lectives.

Un tastet de Lucrècia

Avui el meu temps de nou es diu Lucrècia. Encara així. De nou aquell temps circumdat per fronteres impossibles d’heura verda i humida que donaven al jardí un aspecte salvatge, que eixamplaven els murs i els feien arribar cel enllà, protegint-nos contra un món fora muralles que encara no coneixíem com a hostil. I de fons, el so de l’aigua que brollava vibrant de la boca oberta de la granota de pedra, la música del piano de la senyora Zimmer i la Sara dient-me, la sents?, sents la mare com toca?

Es diu Lucrècia encara el meu temps fet de sons i silencis perquè avui m’he trobat el missatge de la Sara Zimmer. Avui que l’avió que m’ha retornat a casa des de Londres, fatigat de tants dies de concerts sense repòs, però amb la il·lusió d’una setmana de descans de l’orquestra, m’he trobat el missatge: “Sé que no hi ets, però has de saber que s’ha mort la mare, Joan, s’ha mort la mare”. La veu de la Sara avui té el regust del metall, inusualment freda, com un acord dissonant tocat en mal moment, perduda la calidesa que sempre li he conegut i tancada en un buit que potser no és físic, però que ho sembla, i m’ha repetit aquella frase per si un cas jo no la podia entendre: “S’ha mort la mare, Joan”.

No sé de quan és el missatge telefònic, de vegades els aparells em fan males passades i em sembla que ja només sé entendre el llenguatge de les partitures. I ara les meves paraules d’aquella tarda de fa poc més d’un any em retornen de nou: “Marxo, Sara, amb algú altre podràs ser feliç” i la seva mirada d’incredulitat com una mena d’obsessió, un ostinato en el meu pensament fins que els concerts i la nova vida a Londres em van anar dissolent la seva mirada petrificada. Li vaig dir que jo i la música ja formàvem una parella i que tenir-ne dues era excessiu per a mi. Però la veritat era que un cop morta la meva mare no podia mirar-la mai de la mateixa manera i que al dolor de la pèrdua de la mare, se li va afegir la vergonya, una mena de pudor que no podia explicar-li. Per això, per això vaig marxar, i per això el contracte amb aquella orquestra de cambra de Londres em va semblar una mena de salconduit cap a l’oblit. I aquell dia vaig passar per la residència, el pare se n’havia anat tot just morta la mare, després d’aquella conversa entre nosaltres. El vaig anar a visitar amb la maleta i el violí, em vaig acomiadar i vaig agafar l’avió amb la il·lusió d’arribar a una ciutat que tenia tota l’aparença de ser certa, potser la primera que ho era de debò.

El conte íntegre el podeu llegir a:
INÈDITS NÚM 1 – Gener 2014

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Advertisements

One thought on “Lucrècia, de M. Victòria Lovaina

  1. Retroenllaç: M. Victòria Lovaina, Premi Ferran Canyameres | ineditsrevista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s