La corda, de Xavier Valeri

Xavier Valeri - foto 1

Xavier Valeri – Biografia

Xavier Valeri (1958). Escriu des de 1990. Ha col·laborat a Diari de Girona, Punt, Comarca (Olot), Hora Nova (Figueres) i a la revista del seu poble el Soroll de les Fonts (Sant Joan les Fonts). Des de 2008 és el delegat del Diari de Girona a la Garrotxa i al Ripollès. En la seva part literària ha col·laborat als portals Relats en Català i Joescric. Va ser finalista del premis de novel·la curta Just M. Casero de Girona el 2004, amb “El crit del bouer“. El 2005 va guanyar el premi de relats El Viari a Sant Cugat del Vallès, amb “Les barques“. El 2007 va guanyar el premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú, amb “La filla“. Va ser finalista amb dret a publicació dels premis literaris de Constantí el 2005, 2006 i 2007. El 2006 i el 2007, va guanyar el premi Climent Rollan de Calafell. El 2008 va guanyar el premi de relats Joescric.

Ha publicat els relats generals del llibre Garrotxa, patrocinat pel Consell Comarcal i la Caixa (Ediciones Ecuador 2005); el conte “El mestre” al llibre Percepcions (Montcada Comunicacions 2005); el conte “La bruixa bona” a la Selecció de Relats en Català (Edicions la Quadriga 2005); els contes “Una proposta humida” i “La cadira” al llibre 10×10 microrelats (la Quadriga 2006), el conte “Falciots” al llibre Relats, Ajuntament de Constantí 2005. “La ruta del tresor de la Generalitat Republicana“, Històries de la Història, Ajuntament de Constantí-2006. “La bruixeria i la màgica“, Històries verdaderes (Ajuntament de Constantí-2007). I, el recull de contes “La garsa“, Fundació Drac-Palma 2013.

Primers salts a La corda

La Rosalia Rocamor Alzina baixava per les escales de l’església de Sant Marc. Anava agafada del braç de Francesca, la seva mare. La seva germana petita, Maria, anava agafada de l’altre braç. Les noies s’havien d’aferrar bé a la mare perquè els esgraons que baixaven de la porta de l’església estaven massa gastats per sostenir-s’hi amb talons de punxa. Ho feien sense recolzar-se a la barana de formes barroques que vorejava l’escala. Lluïa el sol i no hi havia pressa. La Francesca es prenia el seu temps per lluir les seves filles davant dels ulls joves que les observaven des de la petita plaça del Rector Ramon Mitjà.
―Mama ―digué la Rosalia, somrient, amb un cop de colze al costat de la seva mare―. Podem anar a prendre alguna cosa al cafè Rosalinda. Continua llegint

Anuncis

L’amic pescador, de Carles Castell

Foto Carles Castell

Carles Castell Puig – Biografia

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és ecòleg i treballa en l’àmbit dels espais naturals protegits. En la seva faceta científico–tècnica ha publicat nombrosos articles i llibres científics, divulgatius i d’opinió. Des de fa anys, dedica part del seu temps lliure a escriure relats.

Es va estrenar guanyant el Premi Literari Jaume Maspons i Safont de Granollers amb el conjunt de relats “I…” (Premsa d’Osona, 2008). Des de llavors ha estat guardonat en diversos premis i concursos, com ara els Premis Llavor de Lletres de Creació Literària 2011, el Premi Literari de Narrativa Breu Districte V 2011, el Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet 2011-2012 i 2012-2013, i el Concurs Literari Narcís Lunes i Boloix 2012. El darrer de tots ha estat el Premi Vent de Port, amb el conte “Els cadells de Mas Palou” (Pagès editors, 2013). El que no sap ningú és a quants premis s’ha presentat i no ha guanyat, però segur que són molts.

Actualment està en procés d’edició el seu segon recull de relats “Relacions molt relatives” (Voliana Edicions), que va quedar finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013.

Primeres línies de L’amic pescador

Anava a la mar des dels dotze anys. I no com ara, que tot són comoditats i es cobra el sou sencer des del primer dia, explica el Pere a qui el vulgui escoltar.
―Abans, et passaves un any cobrant un quart del jornal, un altre any cobrant la meitat i encara un altre guanyant tres quartes parts del sou dels mariners. I fent les feines més dures des del primer dia. No sé si era just o no —reflexionava gratant-se la barba grisa i despentinada amb aquells dits curts i gruixuts, ressecs de tanta suor i sal—. El que puc dir és que pujàvem ben drets i acabàvem fets uns bons pescadors. I això sí, cada dia dúiem a casa la part de peix que ens corresponia com a mariners. I t’asseguro que bona falta ens feia. Continua llegint

Tornem-hi

robert-doisneau-ecoliers-wangenbourg-1945

A INÈDITS ja hem tornat a la feina i amb els deures fets.
I vosaltres?
Els propers dies us oferirem més continguts de la revista.
Au, som-hi, que passem llista!!!

Crèdit foto: Ecoliers Wangenbourg, 1945. Robert Doisneau.

Inèdits a la fresca

bossa5

L’estiu ja cueja. Tant si encara sou de vacances, com si ja heu tornat a la rutina, us recomanem les nostres refrescants lectures, que trobareu aquí.

També volem animar-vos a participar enviant els vostres contes. Les condicions són sempre visibles a la barra dreta de la pàgina.

A Inèdits estem escalfant motors per tal de seguir oferint-vos una revista de qualitat. Comptem amb vosaltres!