Júlia Lancho

Júlia Lancho – Biografia.

3 Pacte FOTO JÚLIA LANCHO

La Júlia Lancho Teruel va néixer a Barcelona l’any 1969. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i Sociologia i va completar els estudis amb una Diplomatura de postgrau en Gènere i Igualtat, coordinada pel Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha realitzat diversos cursos d’escriptura creativa a la Casa Elizalde (Barcelona) i al Centre Cultural Tres Roques (Mataró). Actualment completa la seva formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Pertany al col·lectiu d’escriptores i escriptors Associació Lletrícola de Mataró, i col·labora amb els seus relats en la Revista que l’Associació edita periòdicament. L’Associació també ha publicat 3 llibres recopilatoris de relats sota els títols “Bookcrossing & Love”, “No ho podia assegurar amb certesa” i “Vols veure la mar?” en els quals l’autora ha participat.

Tèrmits del formigó és la primera novel·la escrita i publicada per la Júlia.

Primeres línies de El pacte

―Atureu la perforadora, ràpid, a veure què hi trobem! ―la veu amplificada del cap d’obra embolcallà tot el recinte donant instruccions precises als treballadors perquè ho deixessin estar tot i sortissin de l’exèrcit de maquinària que operava al fons del pantà, un cop assecat i dragat.

Havia costat moltíssim xuclar els dos-cents milions de metres cúbics de l’aigua que abastia la comarca per al consum i el conreu, però ara ja estava fet i el líder de Divergència i Refundació, satisfet. Era el seu somni, heretat del seu pare i també del seu avi. El besavi indià havia tornat de Cuba amb un bon botí de gemmes i monedes que va deixar en herència íntegra al cubà menor d’edat que el va fer feliç els darrers mesos de la seva vida, ja retornat al poble, i aquest va voler marxar ric a la ciutat un cop el vell va traspassar, però l’avi no va permetre que ho fes. Una cosa era que hagués abandonat la família en vida per anar a fer fortuna a les Amèriques, i una altra de ben diferent que es desentengués dels seus parents fins i tot difunt. Ni parlar-ne. Ja se’n va ocupar ell, de fer desaparèixer el cofre mentre un amic seu distreia de la forma més seductora el cubanet, i el va enterrar a l’hort, ben amagat, a sota d’un bloc de roques perquè ell no el trobés mai i, quan es cansés de cercar-lo, fotés el camp d’una vegada.

Continua llegint →