El llit tretze de l’UCI, de Carme Ripoll

Carme Ripoll – Biografia

Neix a Barcelona el 1945.El 1952 es converteix en lectora compulsiva. El 1953 comença a escriure contes infantils per a consum propi. El 1955 és redactora del setmanari familiar creat amb el seu germà. Amb el seu marit i els tres fills, viuen la major part del temps a l’estranger. Les cartes són l’expressió literària d’aquesta època. De tornada, 2008, s’inscriu a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. És l’eclosió d’un do que porta amagat des de sempre. El 2013 posa en marxa l’Obrador d’històries. Escriure i llegir són necessitats bàsiques.
Publicacions:
– 2011: Un balcó del Raval, finalista del Premi de Relat Breu Districte V
– 2014: Nena no t’ho perdis, dins del recull A l’ombra del Decameró. Catorze relats eròtics (Ed. Gregal)
– 2015: Jura’m que no ho diràs a ningú (Ed. Gregal); El testament (Inèdits); i Mama, on és l’Avi (Cavall Fort)

Així comença El llit tretze de l’UCI

1. Les infermeres

—Ha arribat la nova?

—Encara no. Qui és la tutora?

—Jo!

—Pobra! Apa, Sílvia, que potser tens sort i és una d’aquelles llesta i treballadora.

—Sí! I a sobre es diu Àngels! El “pobra” anava per ella o per mi?

—Tu què creus? Per les dues!

La Martina s’allunya passadís avall seguida del ressò de la seva rialla. La figura es perd darrere les cortines del box sis.

Quan arriba l’Àngels, la Sílvia se la mira de cap a peus amb un posat estricte i seriós que impressiona la noia. En un to sec li diu:

—A partir d’ara ets la meva ombra, mires i observes amb atenció tot el que faci, si no tens memòria et compres una llibreta i t’ho apuntes. Si hi ha coses que no entens, preguntes. Tot el que fem ja ho hauries de saber perquè ho has estudiat, però la pràctica és una altra història. Recorda que arribarà un dia que estaràs sola i no tindràs ningú per preguntar i que una equivocació en el nostre ofici pot tenir conseqüències irreparables, fins i tot fatals. Continua llegint

Inèdits – Núm 11 – Abril 2017

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

El número d’Inèdits que teniu a les mans, corresponent al segon trimestre de 2017, presenta tres contes molt diferents però que alhora s’uneixen mitjançant un peculiar fil conductor: la maternitat, el sexe, i la mort. Cadascun dels relats ens mostra un d’aquests grans temes, però el joc narratiu que han ideat els seus autors us sorprendrà.

La Diana, mare, la primera història que trobareu en girar pàgina, és obra de Xavier Marcet i Soler, i tal com se’ns insinua en el títol, aquest és el conte que s’endinsa en el terreny de la maternitat: la necessitat de tenir fills, l’instint de protecció, la satisfacció pel creixement de la criatura… Tot sembla apropar-nos a una típica relació amorosa si no fos per la dualitat que viu la Diana, la protagonista, entre el món real i el món virtual. L’artista encarregat d’il·lustrar aquesta història és Joan Pasqual, qui ja ha col·laborat en altres ocasions amb la revista i, en aquesta ocasió, ens mostra amb una imatge d’aparença senzilla la complexitat, perplexitat i isola-ment que amara el relat.

En el segon conte la veu narradora ens exposa el seguit de reflexions en què es recrea el seu pensament després d’haver mantingut relacions amb la seva companya. Què és una parella, on és la frontera entre amor i sexe, què succeeix quan hom respon amb sinceritat a una pregunta, què pensen els altres d’un mateix, quina importància tenen els qui ens envolten… Es tracta de Leonor i el malestar de l’ésser, de Jordi Ubach, qui amb un estil àgil desen-volupa aquests raonaments afegint un lleu matís d’obscenitat i algunes referències escatològiques. La il·lustració és obra de M. Jesús Royo, qui amb una tècnica mixta, aquarel·la i retoc digital, recrea l’atmosfera fosca d’una cambra i, finestra enllà, el besllum del pas del temps.

I per tancar la revista tenim de nou un conte de Carme Ripoll. En aquesta ocasió l’autora ens ofereix El llit tretze de l’UCI, com podem deduir una història emmarcada en un dels espais més angoixants de clíniques i hospitals. Però en el present relat el neguit i l’ansietat no són pas els protagonistes, sinó que és el personatge central, un jove desconegut que es troba en un estat vegetatiu irreversible, qui centra l’atenció del lector. El jove, i també les infer-meres que l’envolten i que malden per esbrinar-ne la identitat. La il·lustració que acompanya el conte és obra de l’artista Carlos Sánchez qui, molt subtilment, ens insinua l’anonimat del protagonista amb aquesta absència de pacient dins la imatge.

Tres contes que, com hem esmentat a l’inici, tenen a veure amb el naixement, la vida, i la mort. Tres contes que beuen de l’es-sència de gèneres ben diferents: fantasia i ciència-ficció, realisme, i psicològic. Tres contes que des de l’Equip editorial esperem que us aportin una interessant i amena estona de lectura

Equip editorial

El Testament, de Carme Ripoll

Carme Ripoll Martínez – Biografia.

CARME RIPOLL - foto

Nascuda el 1945 a Barcelona, el 1952 es converteix en lectora compulsiva. El 1953 comença a escriure contes infantils per a consum propi. El 1955 és redactora del setmanari familiar creat amb el seu germà. Amb el seu marit i els tres fills, viuen la major part del temps a l’estranger: París, Madrid, Kuwait, Algèria, Guatemala i Londres. Les cartes són l’expressió literària d’aquesta època. De tornada a casa, 2008, s’inscriu a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès per donar forma als contes que s’inventa per els vuit néts. És l’eclosió d’un do que porta amagat des de sempre. El 2013 posa en marxa l’Obrador d’històries. Escriure i llegir són necessitats bàsiques. Publicacions: 2011: Un balcó del Raval, finalista del Premi de Relat Breu Districte V. 2014: Nena no t’ho perdis dins del recull A l’ombra del Decameró. Catorze relats eròtics, Ed. Gregal  2015: Jura’m que no ho diràs a ningú, Ed. Gregal. En breu sortirà Mama, on és l’Avi a Cavall Fort.

Obrint  El Testament

El Comiat

La Maria s’asseu a l’escriptori que havia estat del seu marit i treu un parell de fulls del primer calaix. A l’escrivania que hi ha davant seu es troba la ploma estilogràfica que ell feia servir per signar les coses importants. L’agafa i comença a escriure.

Adéu amor! Adéu.

Oi que sembla el títol d’un poema? Però no ho és. És un comiat. Dolorós. Definitiu. És un adéu que em cal fer. Ja no puc més. Demà farà un any que no hi ets i encara estic plena de tu. Tu ets mort. Jo sóc viva. I vull viure. I per fer-ho t’haig de fer fora, has de marxar. Voldria que continuessis amb mi però és impossible. A contracor et dic adéu. No vull que m’acompanyis. Tu no tens camí i jo n’he trobat un munt de nous, plens de vida, curulls d’il·lusions. Els haig d’emprendre sola, he de saber caminar sense tu.

Continua llegint