Núria Martínez – Autobiografia.
Vaig néixer al barcelonès barri de Sants (1966). Des de fa catorze anys visc a Taradell, un poble de la comarca d’Osona. Vaig cursar la carrera de Magisteri encara que no exerceixo.
He assistit als cursos de Narrativa i de Novel·la a l’Ateneu Barcelonès. He participat en el projecte bloguer Quedem al Zurich, i tinc publicat un relat al recull Un Malson com a guanyadora del I Premi Cruce de Caminos Negrecriminal de relat curt.
Des de fa quasi quatre anys sóc l’administradora del blog de ressenyes La màgia dels llibres.
Primeres línies de Una feina avorrida
Mandrosa, estira un braç fora del llit per poder parar el despertador. De cua d’ull mira l’hora, pensant que ahir a la nit va programar malament l’aparell i aquest ha sonat abans d’hora. Sembla impossible que ja sigui un quart de vuit, la nit ha passat amb una volada i no perquè hagi dormit com un soc precisament. Ja fa massa nits que no dorm bé, que no descansa com cal, i només faltaven els atacs de tos de l’Andy, que els mantenen en vetlla tant a ella com al menut. Edgar ja ha sortit de casa fa una estona, el cert és que recorda vagament que s’ha acomiadat d’ella amb un breu: fins al migdia.
Mentre amb els peus busca les sabatilles, pensa que haurà de parlar amb l’Helga perquè li recepti alguna coseta. No li agrada haver de dependre de fàrmacs per descansar. Massa bé sap, per la seva feina, quines són les contraindicacions, però no pot continuar així. Després arrossega el cansament tot el dia, no rendeix a la feina i a casa gasta una mala lluna digna d’estudi, que acaben pagant els nanos. Va cap a la cambra de bany arrossegant els peus, una bona dutxa l’ajudarà a espavilar-se. Té un dia bastant ple i a més a més ha de portar a l’Andy al metge, perquè Edgar, un cop més, no pot fer-ho.
Quan es va quedar embarassada dels bessons van pensar que dintre del dolent era tota una sort que ell fos autònom, que només hagués de rendir comptes amb els clients; es podria emmanegar la feina per involucrar-se molt més en el dia a dia dels nens: anar a reunions de l’escola, dur-los al metge quan fos menester, o assistir a partits de futbol quan toqués. Podria planificar-se la feina per poder disposar d’aquestes estones lliures. Tot molt maco sobre el paper, perquè a l’hora de la veritat res de res, tal com Carme va sospitar sempre. La feina era el primer, mai podia deixar el seu ajudant sol, cosa que Carme no acabava d’entendre, ja que en Quim és tan bon fuster, si no més, que el mateix Edgar. I últimament la cosa havia anat a pitjor: Edgar cada cop es feia menys càrrec dels bessons i esperar que donés un cop de mà a casa era com esperar que es gelés l’infern. Cada vegada era més troglodita en els seus plantejaments i ella es preguntava on era el noi de qui s’havia enamorat tres anys enrere: aquell que defensava amb ungles que l’home ha d’ajudar a casa i amb els nens, que la paternitat és cosa de tots dos, no només de la mare. On dimonis havia quedat tot allò?
Hauria de tornar a demanar ajuda a la mare. Cert era que la dona estava encantada de cooperar amb els nens sempre que era menester, però a Carme li fotia haver de disposar-ne tan sovint. Hauria preferit que Manuela exercís d’àvia quan realment li vingués de gust i no per l’obligació d’haver d’ajudar-la amb els bessons. Tot i que, si li donessin a escollir, Manuela s’encarregaria dels néts encara més del que ja ho feia; cosa que no consolava la Carme, que tenia la impressió d’abusar de la bona fe de la seva mare.
Trobareu el conte íntegre a:
INÈDITS NÚM 12 – Juliol 2017
Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí
ineditsrevista 