L’amic pescador, de Carles Castell

Foto Carles Castell

Carles Castell Puig – Biografia

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és ecòleg i treballa en l’àmbit dels espais naturals protegits. En la seva faceta científico–tècnica ha publicat nombrosos articles i llibres científics, divulgatius i d’opinió. Des de fa anys, dedica part del seu temps lliure a escriure relats.

Es va estrenar guanyant el Premi Literari Jaume Maspons i Safont de Granollers amb el conjunt de relats “I…” (Premsa d’Osona, 2008). Des de llavors ha estat guardonat en diversos premis i concursos, com ara els Premis Llavor de Lletres de Creació Literària 2011, el Premi Literari de Narrativa Breu Districte V 2011, el Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet 2011-2012 i 2012-2013, i el Concurs Literari Narcís Lunes i Boloix 2012. El darrer de tots ha estat el Premi Vent de Port, amb el conte “Els cadells de Mas Palou” (Pagès editors, 2013). El que no sap ningú és a quants premis s’ha presentat i no ha guanyat, però segur que són molts.

Actualment està en procés d’edició el seu segon recull de relats “Relacions molt relatives” (Voliana Edicions), que va quedar finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013.

Primeres línies de L’amic pescador

Anava a la mar des dels dotze anys. I no com ara, que tot són comoditats i es cobra el sou sencer des del primer dia, explica el Pere a qui el vulgui escoltar.
―Abans, et passaves un any cobrant un quart del jornal, un altre any cobrant la meitat i encara un altre guanyant tres quartes parts del sou dels mariners. I fent les feines més dures des del primer dia. No sé si era just o no —reflexionava gratant-se la barba grisa i despentinada amb aquells dits curts i gruixuts, ressecs de tanta suor i sal—. El que puc dir és que pujàvem ben drets i acabàvem fets uns bons pescadors. I això sí, cada dia dúiem a casa la part de peix que ens corresponia com a mariners. I t’asseguro que bona falta ens feia.

El Pere va començar d’aprenent a la barca del seu oncle Manel. El pare del Pere també era pescador i tenia barca pròpia, com tota la seva família des que en tenien coneixement. Però la tradició no escrita aconsella no embarcar-se mai a pescar a la barca del pare. Tal vegada per si el pare no és prou dur i estricte amb el fill i acaba bastint un tarambana; o potser perquè ho és massa i l’ocellet prefereix volar lluny de la costa. Els anys a bord amb l’oncle Manel van ser tan feliços com ho permetien uns temps amb molts sacrificis i poques alegries. Per això, quan força anys més tard en Pere es va fer armar la seva pròpia barca d’arrossegament per substituir la vella heretada del pare, no va dubtar a posar-li “L’oncle Manel”.
―Mira quina proa més ferma que té —deia el Pere des del moll, pronunciant prua, com diuen en aquest tram de costa, amb aquell deix seu tan característic, mig tancant els ulls darrere de les ulleres per poder apreciar tots els matisos de la silueta.
Els caps de setmana posteriors a l’estrena de la barca em duia al port per ensenyar-me-la i tornar-me-la a ensenyar. Estava feta de fibra de vidre i pintada de color blanc amb una franja blava tot al voltant, el mateix color blau que mostrava el nom a sobre del pont. Duia tots els avenços per facilitar la navegació i la pesca amb més seguretat. I també alguns petits conforts, com ara calefacció a dins de la cabina de comandament.
—En terra no n’he passat mai, de fred ―al pic de l’hivern, amb aquell mestral que gelava tots els racons, sempre es veia la figura del Pere, baixa i corpulenta, només amb una caçadora prima i les mans a les butxaques, amunt i avall pel port, o pel passeig, amb aquell puret, señorita en deien, penjant dels llavis—. Però a la mar, ja en passo ben bé prou de fred, a la mar. Quan a la tele diuen que farà vent, aquí al Golf de Sant Jordi ja fa tres dies que ens infla la mestralada —mastegava les paraules amb un punt de ràbia—. Per això, si em puc estalviar una mica de fred i vent durant els anys que em quedem, et ben asseguro que ho faré.
Entre setmana només anava de casa a la barca i de la barca a casa. Quan jo tenia vacances, o m’ho podia organitzar a la feina, m’ajuntava a trenc d’alba amb el Pere i la seva reduïda tripulació per sortir a la mar. Feia molts anys que portava els dos mateixos mariners: el Joan, un noi, ja no tan noi, del poble, esprimatxat i callat; i l’Ahmad, un marroquí amigable i treballador, que ningú ja no recordava quant temps feia que havia arribat, i a qui tothom anomenava Andreu. Les sortides en barca plegats es produïen sempre a finals de primavera, o a començaments d’estiu, quan feia bo i la mar no donava massa sorpreses. A mi m’hauria agradat acompanyar-lo també a l’hivern, quan el vent i les onades endureixen la feina. No em fa por el fred i no m’he marejat mai dalt d’una barca. Però el Pere no en volia sentir ni a parlar.
—Ja n’hi ha prou amb que jo ho passi malament, a la mar. Els amics només hi heu de venir a xalar a la barca, sense fred ni mareigs.

Torbareu el conte íntegre a:
INÈDITS NÚM 3 – Juliol 2014

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

2 thoughts on “L’amic pescador, de Carles Castell

    • Benvolguda Roser:

      L’opció que proposes ha estat contemplada des de l’inici per part de l’Equip editorial d’INÈDITS. Malauradament això no és possible perquè ara per ara no ens hem constituït com a editorial pròpiament dita, ni disposem dels mecanismes necessaris per gestionar subscripcions. Per altra banda, malgrat que la periodicitat de la revista és trimestral, aquest factor també pot variar en funció dels originals rebuts. Per tant, agraïm el teu interès però no, no és factible una subscripció anual.

      Cordialment,

      Equip editorial d’INÈDITS

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s