La corda, de Xavier Valeri

Xavier Valeri - foto 1

Xavier Valeri – Biografia

Xavier Valeri (1958). Escriu des de 1990. Ha col·laborat a Diari de Girona, Punt, Comarca (Olot), Hora Nova (Figueres) i a la revista del seu poble el Soroll de les Fonts (Sant Joan les Fonts). Des de 2008 és el delegat del Diari de Girona a la Garrotxa i al Ripollès. En la seva part literària ha col·laborat als portals Relats en Català i Joescric. Va ser finalista del premis de novel·la curta Just M. Casero de Girona el 2004, amb “El crit del bouer“. El 2005 va guanyar el premi de relats El Viari a Sant Cugat del Vallès, amb “Les barques“. El 2007 va guanyar el premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú, amb “La filla“. Va ser finalista amb dret a publicació dels premis literaris de Constantí el 2005, 2006 i 2007. El 2006 i el 2007, va guanyar el premi Climent Rollan de Calafell. El 2008 va guanyar el premi de relats Joescric.

Ha publicat els relats generals del llibre Garrotxa, patrocinat pel Consell Comarcal i la Caixa (Ediciones Ecuador 2005); el conte “El mestre” al llibre Percepcions (Montcada Comunicacions 2005); el conte “La bruixa bona” a la Selecció de Relats en Català (Edicions la Quadriga 2005); els contes “Una proposta humida” i “La cadira” al llibre 10×10 microrelats (la Quadriga 2006), el conte “Falciots” al llibre Relats, Ajuntament de Constantí 2005. “La ruta del tresor de la Generalitat Republicana“, Històries de la Història, Ajuntament de Constantí-2006. “La bruixeria i la màgica“, Històries verdaderes (Ajuntament de Constantí-2007). I, el recull de contes “La garsa“, Fundació Drac-Palma 2013.

Primers salts a La corda

La Rosalia Rocamor Alzina baixava per les escales de l’església de Sant Marc. Anava agafada del braç de Francesca, la seva mare. La seva germana petita, Maria, anava agafada de l’altre braç. Les noies s’havien d’aferrar bé a la mare perquè els esgraons que baixaven de la porta de l’església estaven massa gastats per sostenir-s’hi amb talons de punxa. Ho feien sense recolzar-se a la barana de formes barroques que vorejava l’escala. Lluïa el sol i no hi havia pressa. La Francesca es prenia el seu temps per lluir les seves filles davant dels ulls joves que les observaven des de la petita plaça del Rector Ramon Mitjà.
―Mama ―digué la Rosalia, somrient, amb un cop de colze al costat de la seva mare―. Podem anar a prendre alguna cosa al cafè Rosalinda.

Era un establiment amb taules de marbre a la terrassa, que en aquella hora del dia estaven plenes de joves i famílies que feien l’aperitiu del diumenge al migdia.
―Bé… ―va xiuxiuejar la Francesca―, prendrem alguna cosa a les cadires de fora, però tingueu cura amb el que demaneu perquè no porto gaires diners.
Les tres dones van baixar a poc a poc, sense mirar on posaven els peus. El cap alt, la cintura enrere, l’esquena ben dreta i els colzes ajuntats. No se sap si el fet que aconseguissin superar un esgraó rere l’altre era un miracle del cel o un malefici del dimoni.
Amb un somrís a banda i banda, la Francesca va aconseguir posar les dues filles de cabells negres, ulls obscurs i pell blanquíssima sobre les lloses de la plaça Rector Ramon Mitjà. El moviment dels cossos feia voleiar lleument els vestits rosa clar, blau cel i groc, amb unes flors pintades de lila, vermell i verd. Eren vestits de primer estiu, lleugers, que s’arrapaven a la pell i marcaven la roba interior ben adaptada i premuda a les formes de les noies i de la mare.
L’esveltesa de les noies derivava d’hores i hores d’un esforç que hauria estat infernal per a qualsevol persona. Tanmateix, elles l’havien fet d’una manera del tot inconscient. Durant tota la infància, la Rosalia i la Maria havien dedicat la major part de les hores del lleure infantil a saltar a corda. Ho feien al pati de l’escola, a la Plaça Major i a la porta de la casa. El joc les havia deixat el ventre llis, el cul fort, les cames dures, els pits enlairats i l’esquena dreta.
Cap expert en gimnàstica femenina s’hauria tan sols pogut acostar als resultats d’un simple joc que, a primera vista, semblava beneit i inútil. Encara ara, en plena efervescència adolescent, les noies i a vegades la mare, quan no sabien què fer o es volien desfer d’alguna enrabiada, agafaven la corda, li donaven dues voltes als canells, l’enlairaven en un arc perfecte, i saltaven amb les cames juntes a tota velocitat. Quan es cansaven de saltar amb les cames acostades, feien com si trotessin i ni tan sols comptaven les voltes que donava la corda, sinó el temps que passava. Quan, esgotades, paraven de saltar, el disgust els havia passat. Després s’havien de treure la suor que les amarava. I això era complicat perquè el pis on vivien no tenia ni dutxa ni aigua calenta. L’aigua que sortia de l’aixeta d’aram de la cuina, una esponja, el sabó groc que duia un llangardaix gravat i un cossi, eren una solució dura i freda, però eficaç.

El conte íntegre el podeu llegir a:
INÈDITS NÚM 3 – Juliol 2014

Edició impresa aquí
Edició ebook-pdf aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s